Nos hacemos eco hoy de esta interesante entrevista publicada en El Periódico al escritor mexicano Juan Villoro a raíz de su último libro "8.8. El miedo en el espejo"
-Un mexicà sap molt bé què són els moviments tel·lúrics. ¿Què va afegir el sisme de Xile a l'experiència?
-Set dècimes. El terratrèmol més devastador de la meva vida, el del 1985 a Ciutat de Mèxic, va ser de 8,1. El de Xile va tenir una intensitat de 8,8. Aquelles set dècimes exponencialment van fer-lo 40 vegades més potent. Jo no havia vist mai que la matèria es desdibuixés, que el marbre s'esquerdés...
-¿Va sentir que allò era la fi?-Jo no sabia que l'arquitectura xilena és una forma del miracle que ho resisteix tot i amb una extraordinària honestedat de construcció. Evidentment, em pensava que no sobreviuria.
-Aquells set minuts interminables el van agafar de nit i al llit. Més vulnerable, si pot ser, a la por.-Estava amb molts dels meus col·legues escriptors a Santiago de Xile, en un congrés de literatura infantil, i precisament els dies anteriors havíem parlat de la funció creativa de la por en els contes, amb els seus ogres, els seus monstres i les seves bruixes, i en la deliciosa manera de superar-la amb el seu final feliç.
-¿El sisme va tenir alguna cosa de lliçó?
-Normalment, associem la maduresa amb la possibilitat d'acceptar la por. I, malgrat tot, el terratrèmol ens va ensenyar fins a quin punt som fràgils i vulnerables en un procés de nuesa. Primer cauen les parets dels edificis i després les de les persones. La gent aleshores es comença a sincerar. Com que no podíem sortir de Santiago ens vam quedar en una espècie de teràpia de grup o de taller narratiu. Els cataclismes et tornen eloqüent.
Seguir leyendo en Más Información
-¿Quant va trigar a traslladar aquella història i aquelles reflexions al paper?-Vaig prendre notes gairebé in situ però em va costar tornar a la rutina perquè és difícil abandonar l'estat d'emergència d'un esdeveniment així.
-El resultat, gairebé un conte amb final feliç, eludeix la tragèdia.-Ni catastrofista ni victimista, és una reflexió agraïda davant d'una segona oportunitat. Un sisme et porta a passar la teva vida en net.
-És curiós que despertés en vostè un pensament gens racional.-Bé, jo sóc bastant supersticiós, però una cosa així t'obliga a pensar en coses en les quals normalment no creus. Un terratrèmol et sacseja i perceps la realitat d'una altra manera. Si abans del sisme m'haguessin dit que algú tenia dots endivinatoris hauria pensat que es tractava d'un xarlatà. I això també és interessant. Jo volia parlar des de la credulitat d'un grup de gent que, de sobte, es descobreix, com no se sol veure normalment: en pijama.
-El pijama és tot un símbol en el seu llibre.
-Sí, el pijama és l'uniforme de la innocència, la roba que et poses per confiar-te al son, on les coses s'articulen com contes de fades.
-¿I s'ha tornat més crèdul després d'això?-Ordenar el caos és una necessitat de la vida i moltes vegades per fer-ho recorrem al pensament màgic. Però, bé, tampoc vull sentir que percebo més del compte perquè si no em tornaria boig. I seria preocupant.
-Les concomitàncies amb l'11-S hi són.
-Allò va ser un atac terrorista, una barreja d'accident i tecnologia. Però sí, va suposar un abans i un després. El sisme ens va mostrar que vivim en un estat de dopatge tecnològic, tenim tantes pròtesis que pràcticament no concebem la vida sense. Però, ¿què passa quan hi ha una apagada integral i tots els aparells es descomponen?
-La Terra recorda llavors una cosa essencial.-Recorda que no ho podem controlar tot.
No hay comentarios:
Publicar un comentario