El apeyaneco en extinción. Reportage en el diario ARA

Por Bru Rovira. Extinció. La llengua indígena mexicana, l'ayapaneco, està a punt de desaparèixer. Els dos únics homes que la parlen tenen 75 i 69 anys i fa temps que no es parlen. Diuen que el silenci està motivat per un conflicte antic, però podria ser també una metàfora del present: el silenci de la paraula en un món on l'espai comú de trobada està en ruïnes.

Sembla un conte de Borges, però no forma part de cap enciclopèdia fantàstica borgesiana sinó que ens arriba de Mèxic gràcies al diari Milenio : el poble es diu Jalapa de Méndez i és a l'estat mexicà de Tabasco. Dos dels seus veïns, Manuel Segovia, de 75 anys, i Isidro Vázquez, de 69, són els últims homes vius capaços de parlar la llengua ayapaneca, una llengua indígena de la família mixezoqueana. Per evitar que aquest idioma desaparegui definitivament el dia que morin els dos homes, els lingüistes del projecte nacional Guardians de la Tradició es van desplaçar a principis d'any fins al poble. Es tractava de fer col·laborar els dos parlants supervivents per poder fer un diccionari i una gramàtica de l'ayapaneco i, també, per animar-los a ensenyar-lo als joves del poble. Milenio va titular amb entusiasme: "L'ayapaneco serà salvat". Al cap d'unes setmanes, però, el mateix diari havia de reconèixer la dificultat imprevisible que havien d'afrontar: Manuel Segovia i Isidro Vázquez, don Chilo, han deixat de parlar-se. Els dos homes viuen a cinc-cents metres l'un de l'altre, però no es parlen. Per una baralla antiga i desconeguda, un litigi del qual ningú al poble és capaç d'explicar les causes, no hi ha manera que els dos únics parlants de l'ayapaneco mantinguin una conversa.

Seguir leyendo en Más Información.

Aquest silenci de la paraula dificulta enormement la feina dels lingüistes que volen salvar l'idioma ja que, pel que sembla, don Chilo i don Manuel parlen cadascun una variant diferent de l'ayapaneco i els lingüistes necessiten confrontar-los per conèixer-ne els matisos, l'ús i els girs. El lingüista nord-americà, Daniel E. Suslak, professor de la Universitat d'Indiana, forma part de l'equip que lluita per recuperar l'ayapaneco. Des de fa anys, cada estiu viatja a Jalapa, i ja ha aconseguit recuperar part del lèxic, els modismes, els girs i les expressions d'aquesta llengua a punt de desaparèixer.

Suslak ha explicat que don Manuel és el més memoriós dels dos homes i el que també té una actitud més positiva. Fins fa uns deu anys don Manuel parlava normalment l'ayapanenco amb el seu germà, però quan aquest va morir també ell va emmudir i, encara que a vegades el fa servir per dirigir-se al fill i a l'esposa, aquests l'entenen però no el parlen. Don Chilo el va parlar fins que va morir la seva cosina, dona Carmela, ara fa dos anys.

Per poder avançar en el diccionari que E. Suslak té previst publicar aquest any, el filòleg necessita confrontar els dos únics parlants. Però els dos homes continuen entossudits a no intercanviar ni un sol mot. Un idioma, ha explicat E. Suslak al diari Milenio , és el tresor que ens explica la personalitat d'un poble, la seva cosmovisió. Quan ens plantem d'avant d'una piràmide, raona Suslak, sabem que es tracta d'un monument que representa tota una civilització i les pedres ens expliquen quina va ser la seva història, com era la vida diària i quines eren les seves creences.

El mateix passa amb un idioma: darrere de les paraules hi ha una vida sencera, la personalitat de tot un poble. "Els idiomes mixezoqueans -diu Suslak- tenen recursos molt rics per parlar de sensacions, moviments i sons. Dins d'aquesta família, l'ayapaneco fa servir onomatopeies molt elaborades. Don Manuel, per exemple, és capaç de fer tots els crits i els cants dels animals que l'envolten". Jacques Derrida diu que no és exactament el parlant qui se serveix de la llengua, sinó que és la pròpia llengua qui se serveix dels qui la parlen: nosaltres som els servents i no els amos de les nostres pròpies metàfores (fins i tot d'aquesta metàfora), afirma Derrida.

Sense resistència

Podria passar, doncs, que el silenci de Manuel Segovia i d'Isidro Vázquez, que es neguin a dirigir-se la paraula, respongui a la mateixa voluntat de l'ayapaneco, la resistència de l'idioma, a continuar viu en un món on la seva parla ha perdut l'espai per expressar la cultura que representa. De fet, quan a don Manuel se li va proposar que ensenyés l'idioma als nens del poble, van ser els mateixos pares els que no van voler que els fills dominessin "la paraula", perquè -deien- "això els distreu a l'escola" i la gent "se'n burla". El millor que poden fer, diuen, és aprendre el castellà i l'anglès.

El diari Milenio , els periodistes i els lingüistes que s'han desplaçat fins a Jalapo no han aconseguit de cap de les maneres conèixer el motiu del silenci que s'ha instal·lat entre els dos homes, i és per això que han especulat sobre una possible baralla i un ressentiment antic. Però també podria passar que més que una baralla fos un pacte de silenci, l'últim acte de fidelitat i complicitat dels dos únics parlants amb la llengua materna pròpia que, rebutjada per la comunitat, incomodada per un món on tot s'uniformitza i la particularitat es converteix en una molèstia, hagin decidit aguantar la respiració fins a la inanició definitiva. Un suïcidi voluntari, doncs, una eutanàsia activa. L'últim crit en forma de silenci, la protesta militant en contra d'un present on l'espai comú de la trobada, la possibilitat de pensar per un mateix i fer-ho a través de les pròpies paraules, que sempre expressa cultures diferents, està en ruïnes.

Probablement aquesta deu ser la raó més versemblant del silenci que ha decidit de l'idioma a través dels seus dos únics representants sobre la terra. I si és així, hauríem d'agrair la dignitat de l'ayapaneco a l'hora de deixar l'escena, i la metàfora que ens brinda el comiat silenciós d'aquesta llengua indígena que els seus parlants coneixen com Numte Oote, la paraula verdadera.