Les "mañanitas" de Màrius Torres

Article de Pere Perelló al Diari de Mallorca

Potser si l’any 1947, Joan Sales, des de l’exili mexicà, no hagués publicat les Poesies del seu amic Màrius Torres, traspassat cinc anys abans al sanatori de Puig d’Olena i fins aleshores inèdit, avui dia no existirien ni l’obra ni el mite del poeta lleidetà. A cent anys del naixement de l’interlocutor de Mahalta, l’editorial Pagés, a través de la seva filial Milenio,contribueix a saldar un dels molts deutes que Catalunya serva ambMèxic, tot retornant-li la possibilitat de gaudir, en llengua hispanoamericana, de l’exquisida, cadènciosa, serena i pregona vitalitat tràgica que caracteritza l’aventura estètica i humana continguda en aquella primera edició de Coyoacan —la barriada de Frida i Diego, no gaire lluny, per cert, d’on una altra mà catalana, embriaga de vodka xerec, esclafà el cap del Lev Trotski. Marius Torres, juntament amb Rosselló-Pòrcel i Joan Vinyoli, forma part de la que hauria d’haver estat, i de fet fou, la gran generació lírica catalana; possiblement la primera que disposà, amb prou normalitat, d’una llengua i una tradicó poètica consolidades. La tuberculosi i el càncer col·lectiu del feixisme l’estroncà, afavorint l’hegemonia d’altres estètiques més circumstancials i efímeres.

Gràcies a la invitació de Josep MariaMurià, incansable ambaixador d’ambdues cultures, i de l’editorial Pagès, he tengut l’oportunitat de participar en la presentació d’aquestes acurades traduccions, realitzades per Victoria Pradilla i Alfonso Alegre, en elmarc de la monumental Feria del Libro de Guadalajara. A la ciutat tapatia, entre bafs de tequila i persuasives ferums de mercat literari, he constatat fins a quin punt l’obra de Torres, tot trascendint el context personal, remou les fràgils arrels de l’experiència humana.

En foren testimoni l’emoció del públic davant la lectura de l’original català de Lorelei, que ens parla del poder empàtic, colpidor que, per si sol imés enllà del contingut semàntic dels mots, té l’artefacte formal, musical ben bé, del seu vers; o les nomenys satisfatòries reaccions davant la lectura de la traducció i de la fantàstica presentació multimédia de Xavier Macià, poeta i responsable de la Càtedra Marius Torres, rúbrica, tot plegat, de la universalitat significativa d’aquest art del digne viure que és l’obra del poeta centenari —el gruix de la qual, no ho oblidem, fou escrita en íntim diàleg amb la malaltia i l’ensualsiada de l’entorn; digne viure que és, ja ho deiaMontaigne, un art del bon morir.

Tant de bo puguem cantar-li moltes mañanitas més aMàrius Torres...