Bosco Sodi expone en la galería Carles Taché

Sin duda uno de los pintores mexicanos actuales más cotizados y dinámicos es Bosco Sodi, que de nuevo vuelve a Barcelona a mostrarnos sus pinturas tan interesantes, esta vez en la galería de arte Carles Taché. La revista Time Out le ha dedicado este artículo tan interesante de Ricard Mas que os apuntamos:

L’art pot ser abordat de moltes maneres. Però aquesta multiplicitat es redueix de manera dràstica quan visitem l’exposició de Bosco Sodi (Ciutat de Mèxic, 1970) a la galeria Carles Taché de Barcelona. La mostra està formada per una sèrie de pintures d’idèntic color i superfície, amb l’única diferència del format geomètric de la –per dir-li d’alguna manera– tela.
Es tracta de superfícies rugoses d’un intens color vermell, en proporcions més aviat astoradores. Esclar, un pot entrar fins al fons de la galeria i sortir-ne en quaranta segons. Ja ho ha vist tot. També pot quedar-s’hi hipnotitzat i perdre el sentit del temps. No hi ha un terme mig.
A mi, que m’agrada revisitar la sèrie Twin Peaks, de David Lynch, em va traslladar a la mítica red room, on tots els secrets eren revelats per un nan que parlava al revés. Al cap d’una estona, ja em sentia atret per les superfícies d’un vermell tan intens com la sang, amb la sospita que desprenien alguna cosa molt semblant a la respiració. Curiós magnetisme, aquest que ens fa acostar la mà i deturar-nos sense fregar la matèria pictòrica. Em sento com el mico de 2001. Una odissea de l’espai. I és que les teles de Bosco Sodi són pura matèria, sense traces de pinzellada ni iconografia possible, pur monocrom a la manera de Klein. Al seu entorn sura quelcom de religiós, d’interrogació i alhora de suspensió del judici; una mica a la manera de com experimentava Friederich el sublim davant la natura, però en versió microscòpica i intravenosa.

Seguir leyendo en Más Información

El visitant més escèptic podria pensar: “ei, si això ho puc pintar jo”. Però no es tracta tan sols del resultat –que sí–, sinó d’un procés inserit en un altre gran procés. La pintura és un diàleg mil·lenari, els artistes conversen contínuament amb coetanis i avantpassats, tot carregant al damunt un deute creixent de voluntats expressives. Si el desert va generar les tres grans religions monoteistes, el monocrom, en art, explora el zen, la desaparició del jo en un procés matèric indestriable d’allò espiritual. Les obres de Sodi són metàfores de l’orgànic, però també participen d’una estètica de la desaparició que, rere el sord brogit del temps, ens permet de capturar l’instant essencial, primigeni.
De fet, un forat negre perdut a l’univers no és un gran llenç d’antimatèria monocroma? Quin soroll devia fer el ‘big bang’? Potser cap, potser el de la cotxinilla esclafada. Un curiós insecte que, sospito, tenyeix l’intens to de sang viva que suen les matèries en gèlida descomposició de Bosco Sodi. –Ricard Mas