Cantinflas i la sardana

Ayer hablábamos de una relación entre México y Cataluña a través de los tópicos y la cultura popular a raíz del programa Polonia. Eso nos hace recordar un pasaje que tiene que ver con las manifestaciones de la cultura popular entre un país y otro ocurridos hace ya bastantes años. L'Avel·lí Artís-Gener, en "Tísner", recull al llibre Mèxic. Una radiografia i un munt de diapositives, la seva amistat amb en Mario Moreno "Cantinflas", i en recorda un moment interessant al respecte de la presència en aquells anys de dictadura de la comunitat catalana a Mèxic que són reveladors. Diu Tísner:

"He conegut personalment Mario Moreno i he tingut una bona relació amb ell. Una nit em va convidar a sopar al restaurant "Jena", que era sota mateix de l'edifici de despatxos on ell tenia la seva oficina. Per mi, golafre d'anècdotes, aquell sopar va ésser-ne una font inestroncable. Si em posava a escriure-les totes, fil per randa, tindria material per a una llarga narració. Ara, però, n'explicaré una de sola, que defineix perfectament l'actor quan no fa histrionisme.

Amenitzava els àpats del restaurant, certament luxós, una orquestrina que dirigia el mestre Robledo, un músic mexicà que havia viatjat molt. Mario Moreno i jo menàvem una conversa a batzegades, puix que un gran nombre de persones s'apropaven a la nostra taula i el saludaven. De sobte en "Cantinflas" es va aixecar de taula, em va dir el convencional "con permiso" i se'n va anar, jo vaig suposar que al lavabo. Va tornar a seure amb un aire murriesc que he vist manta vegada a les seves actuacions, teatrals o cinematogràfiques, i em va preguntar, com si res, amb l'exacte to de reprendre la conversa on l'havíem deixada

- Decías que... No me acuerdo por donde andábamos en la plática.

Li vaig refer els darrers passatges del tema que tocàvem  i vam reprendre el diàleg, el qual es va suspendre quan el mestre Robledo va fer que els seus músics ataquéssin "La Santa Espina". Em vaig quedar garratibat. En Mario em guaitava i reia per sota el nas. A "La Santa Espina" van seguir els inevitables "El Saltiró de la Cardina" i aquella - n'ignoro el títol - que fa "Rosó, Rosó, llum de la meva vida". Els comensals van aplaudir i en "Cantinflas" va indicar que les peces tocades anaven per mi, aquell home vermell com un camió de bombers, que s'aixecava i feia un gest de gràcies.

Al cap d'uns dies vaig topar casualment amb en Robledo i em va confirmar allò que sospitava:

- ¿Qué tienes puesto, que sea verdaderamente catalán? ¡Échalo, pues! - li havia dit en "Cantinflas".

Eren anys en que les orquestres i grups de música mexicans coneixien una o altra sardana, alguna cançó catalana etc. Anys en què la presència dels catalans a Mèxic - molts d'ells part de l'elit cultural - era tan important que fins i tot les orquestrines dels retaurants del DF sempre duien alguna peça de repertori per a ells.