El Periódico de Catalunya entrevista este viernes a Karime Amaya, sobrina nieta de la bailaora catalana Carmen Amaya, y nacida en México.
Quan Karime Amaya va néixer a Mèxic el 1985 ja tenia trenat als seus gens tot l'art d'una gran estirp flamenca. La seva àvia era germana de Carmen Amaya i va fundar l'escola Los Amaya a la capital asteca. Però ella va optar per travessar l'Atlàntic buscant un futur millor com a bailaora. Va trobar feina al Palacio del Flamenco de Barcelona. Ara és la protagonista del documental Bajarí, i són molts els que la reclamen per als seus respectius espectacles en homenatge a la seva «inimitable i genial», diu, tia àvia.
-És l'any Carmen Amaya però també el seu. ¿Què tal ho porta?
-Doncs m'està sortint molta feina, sí. Però no és pas el meu any. Sobretot és el de Carmen Amaya, ¿eh?
-Però molts la descobriran aquest 2013 pel film Bajarí i per molts espectacles en què figura al cartell.
-Sí, i ho visc feliç però també amb molta responsabilitat. Aquest mateix dissabte al Coliseum li rendeixo homenatge a l'obra Abolengo de Farruquito, en què ell fa el mateix amb el seu avi Farruco.
-No la va poder conèixer, però ¿com era Carmen Amaya?
-Sóc molt curiosa i la meva àvia em parlava molt d'ella. I sempre em deia que si era bona com a bailaora, com a persona encara més. Era molt humil, malgrat que va arribar a ser molt gran. I molt amant de la seva família.
-¿I creu que era conscient de com va ser de revolucionària?
-Crec que sí, però sempre amb els peus tocant a terra. En algun moment segur que devia ser conscient de com estava d'avançada al seu temps. Va ser portada de tantíssimes revistes importants de tot el món. És una pregunta molt difícil. Però ningú ha revolucionat tant el ball com ella.
-¿Què va tenir Amaya en contra seu?
-Doncs el fet de ser d'una família humil, gitana i, sobretot, ser dona. Però ella ballava amb un salvatgisme tan de la seva naturalesa... Necessitava plasmar que era una dona amb molta empenta, amb els pantalons ben posats. En la seva època les bailaoras no eren tant de peus, sinó més de braços i de tors. Però ella tenia aquest do, aquesta facilitat.
-Vostè també destaca pel seu zapateado.
-Bé, això és el que la gent ressalta de mi, però m'agradaria que valoressin també altres coses. Que es fixessin en els braços, en la manera de recollir-me i ballar el cant.
-El seu pal preferit és el més difícil, la soleá.
-Sí. El pal més gran.
-¿Creu que Barcelona li ha fet justícia a la memòria de Carmen Amaya?
-Té un carrer, una font, un monument... Molta gent la coneix, però potser no tant. Els joves no la tenen present. Així que aquest any és bo perquè la gent aliena al flamenc sàpiga que Barcelona va veure néixer la més gran de tots els temps. És important que sempre hi sigui perquè és difícil que n'hi hagi cap altra d'igual.
No hay comentarios:
Publicar un comentario