Presencia catalana en la Independencia de México

Les compartimos hoy un artículo del historiador mexicano José M. Murià y socio de honor de MEXCAT respecto a este interesante tema histórico, y que ha aparecido en el último número de la revista El Triangle.

"Un petit grup de personatges d’origen català va contribuir a la independència mexicana d’Espanya. La seva història és molt poc coneguda. La presència catalana a l’anomenada Nova Espanya no es va començar a fer notar fins després del 1789, quan fou cancel·lada l’exclusivitat del comerç de Cadis amb els ports del golf de Mèxic. Els catalans optaren per instal·lar-se primerament a Campeche, més lluny de la ciutat de Mèxic, però més prop de Cuba –on ja n’hi havia d’establerts– i de l’ixent mercat de la península de Yucatán amb la fibra d’henequén i el palo de Campeche, que servia per tenyir teixits de vermell. 

No va ser una immigració gaire nombrosa, però sí força significativa. No eren emigrants de gana ni amb set d’aventura, ni de bon tros escàpols de la justícia, sinó enviats per les empreses catalanes que aprofitaven les necessitats del Govern espanyol d’enfortir i modernitzar l’economia de les colònies perquè rendissin més. Era gent d’un nivell cultural habitualment superior al d’altres peninsulars ibèrics, la qual cosa va fer que contribuís força que la població criolla prengués consciència de les seves possibilitats i de la legitimitat de les seves aspiracions de participar molt més en el govern del territori en què vivien. 

Seguir llegint a Més Informació

Potser l’ideari d’aquells catalans no era la idea de defensar el lliure comerç –no solament amb els ports de la Península, sinó també amb altres indrets d’Europa, de la qual cosa no en volia ni sentir parlar el Govern de Madrid– es podia començar a posar fil a l’agulla d’un règim liberal que governés prenent més en compte els interessos dels americans i no segons el precepte de l’obediència absoluta. 

Els conqueridors espanyols que s’havien establert a partir del segle XVI eren d’una altra mena: generalment duien una mà a cada butxaca i anaven en cerca de fortuna fos com fos. En no trobarla amb facilitat, es convertiren en colonitzadors i s’establiren en el territori basant-se en l’explotació intensiva de la mà d’obra indígena. Les diferències d’interessos entre els de residència antiga amb els qui hi anaven arribant i que, pel fet d’haver deixat la Península feia poc, es creien amb més drets, van acabar essent irreconciliables i els qui estaven més identificats amb la terra, a part de posseir-ne les riqueses, acabarien guanyant. 

De catalans d’origen pròpiament imbricats amb la lluita insurgent mexicana, que tot va començar el 1810, el primer cas conegut és el del fill d’un teixidor de la ciutat de León, prop de Guanajuato, que es deia Josep Murià i Giner, el qual s’incorporà a la rebel·lió quan just començava. Va participar en la batalla que, a finals d’aquell any, va permetre als rebels entrar a Guadalajara, però prop d’aquesta ciutat, al gener de 1811, va caure ferit en la batalla de Puente de Calderón, desastrosa per als insurrectes. No se sap com va poder tornar a casa viu. Després, Murià i Giner va tenir una participació política d’escassa importància i, per culpa de les seves idees liberals, va ser expulsat del nou país i va aterrar a Catalunya. Això i el fet que no s’hagi trobat cap registre de la seva naixença a la ciutat de León fa pensar que potser no havia nascut al territori del Mèxic actual. 

El 31 de juliol de l’any 1811, a la paret d’una de les cel·les més petites de l’Hospital Reial de la ciutat de Chihuahua, al nord de Mèxic, quan els soldats van endur-se’n, per afusellar-lo, el presoner que hi havia estat els darrers tres mesos, s’hi van poder llegir els versos següents: «Melchor, tu buen corazón / ha adunado con pericia / lo que pide la justicia, / aconseja el corazón / y exige la compasión. / De todo en la prisión, / das consuelo al desvalido, / partes el postre con él, / en cuanto te es permitido, / y agradecido Miguel, / te da las gracias rendido». 

El tal Miguel era un capellà de cognoms Hidalgo y Costilla. Avui dia no hi ha cap mexicà que no sàpiga qui és: el tenen catalogat com el pare de la pàtria. El tal Melchor era el seu carceller, a qui estan dedicats els versos, queda registrat com a Guaspe de cognom i era originari de l’illa de Mallorca. Queda clar que va resultar un consol per a Hidalgo durant els darrers dies de la seva vida. Hi ha altres fets destacables a l’hora d’establir el rastre català en la insurrecció mexicana, com el d’aquells 11 soldats del Principat que al juny de 1812 van ser afusellats al castell de Perote, entre Veracruz i Puebla, per haver-se negat a disparar contra els patriotes mexicans. Igualment podem comptar el cas d’un altre capellà, Tomàs Pons, que predicà a favor d’un col·lega seu, de nom José María Morelos y Pavón, successor d’Hidalgo, que va ser el primer dels insurgents mexicans amb una idea clara d’un Estat nacional i una ferma vocació per la justícia social. 

Estem parlant dels voltants del 1812. Més endavant s’ha de fer esment de Joan Aragó i de Josep Sardà, que es van allistar a les ordres de Francisco Javier Mina, un basc que va arribar a Mèxic l’any 1817 a combatre els Borbons lluitant a favor dels mexicans. Aragó, nascut a la població rossellonesa d’Estagell l’any 1788, perseguit per les seves idees liberals, va anar a raure a Nova Orleans l’any 1816 i s’afilià a l’expedició de Mina. En morir aquest, a finals de 1817, prengué el seu lloc de comandament i aguantà la lluita un parell d’anys més, fins que acceptà l’indult després del triomf de la revolta del coronel Rafael Riego a Espanya, i va jurar per segona vegada la Constitució de Cadis. 

El 1821 es va tornar a revoltar a favor dels independentistes i es va posar al costat dels liberals gairebé de manera immediata. El seu servei a la causa de la independència va fer que el 1833 Aragó fos declarat benemèrit dels estats de Tamaulipas, Veracruz i Guanajuato i va arribar a ser fins i tot governador i comandant general de l’Estat i el Districte de Mèxic. Pel que fa a Josep Sardà, se sap que se li va encomanar la defensa del port de Soto de la Marina, situat al golf de Mèxic, el lloc per on van desembarcar Mina i els seus seguidors i per on creien que podrien tornar. No va ser així i Sardà i deu dotzenes d’homes resistiren durant diversos mesos el setge d’un exèrcit espanyol format per més de 2.000 soldats i 19 peces d’artilleria. Juntament amb la trentena de supervivents, va ser enviat presoner a Ceuta, però es va escapar i pogué arribar fins a Nova Granada per incorporar-se a l’exèrcit de Simón Bolívar."