El mexicà Miguel Condé (Pittsburg, 1939) es presenta com un “peintre-graveur”, un concepte que no existeix en altres llengües i que defineix un artista que pinta i fa gravats. El cosmopolita Condé, que ha viscut als Estats Units, Mèxic i França i des del 1969 resideix a Sitges, presenta una retrospectiva dels gravats que ha creat durant tres dècades, del 1977 al 2007, a la Sala d’Exposicions del Govern, en la mostra titulada El cant del gravat.
Condé és fill del pintor mexicà Salvador Condé i de la poeta nord-americana Victoria Weiner. La seva formació va ser, sobretot, autodidacta, tot i que el 1956 va estudiar anatomia amb Stephen Rogers Peck i el 1963 es va traslladar a París per treballar al taller de gravat Atelier 17, amb Stanley William Hayter, gràcies a una beca del Govern francès. Un dels moments d’inflexió de la seva carrera va arribar l’any 1974, amb l’obtenció de la Beca per a l’Amèrica Llatina del John Simon Guggenheim Memorial Foundation. “Va ser un moment crucial per a la meva trajectòria”, va recordar ahir Condé.
Seguir leyendo en Más Información
L’artista va iniciar la sèrie Guggenheim, una carpeta amb quinze gravats que es van estampar a l’Atelier Lacourière et Frélaut de París, “on quallava el talent del gravat” ja que s’hi va imprimir obra d’artistes com Miró i Dalí. Condé qualifica els germans Frélaut d’“artesans” que ressaltaven per “l’exquisidesa i el rigor”.
La inquietant sèrie Guggenheim, realitzada entre el 1975 i el 1976, és una de les que conté la retrospectiva. No hi ha un fil argumental, però als personatges que Condé hi plasma s’hi veuen reminiscències renaixentistes i tocs goyescs. “Són personatges estranys, distorsionats, monstruosos”, admet el pintor-gravador, però “molt personals”, el resultat d’un “viatge autobiogràfic”. L’artista convida a la “lliure interpretació”.
La retrospectiva també inclou les sèries Canto al cuerpo I i Canto al cuerpo II (2004), formades per setze gravats de grans dimensions i dedicades a l’anatomia humana, la masculina i la femenina; sis gravats de la sèrie Cabeza (2007); quatre aiguaforts de la sèrie Llanto a Ignacio Sánchez Mejías, del poema de Federico García Lorca (1994); els aiguaforts Claves y confidencias II (1993) i Músicos II (1978); la sèrie Tempestas (1991) i la sèrie Baltrusaitis (1983), vuit gravats inspirats per l’obra Le Moyen Age Fantastique, de l’escriptor lituà Jurgis Baltrusaitis (1903-1988), un llibre sobre l’art romànic que el va inspirar i va servir de catalitzador per a la seva obra. La retrospectiva es podrà veure fins al 9 de maig.
Condé és un dels pocs gravadors que han passat per la Sala d’Exposicions del Govern. Només ho han fet alguns casos excepcionals com Goya (1746-1828) –que, de fet, va estar a la Casa de la Vall–, Käthe Kollwitz (1867-1945) i Giovanni Battista Piranesi (1720-1778). Aquest any l’espai tornarà a acollir gravat, en aquest cas procedent de la col·lecció privada de gravat contemporani de Gellonch.
No hay comentarios:
Publicar un comentario