Amílcar Rivera, en la contra del Periódico

Entrevista de Catalina Gayà en El Periódico de Catalunya a Amílcar Rivera, que expuso dentro del programa Vive México este septiembre. Clica aquí para la versión en castellano.

Amílcar Rivera va arribar a Barcelona fa dos anys acompanyant la seva dona, Sylwia, que havia escollit aquesta ciutat per estudiar un màster de disseny. A Mèxic, Amílcar era un jove pintor amb èxit com també ho havia estat a Polònia, el país de Sylwia i on havien viscut un any abans de recalar al Mediterrani. Amílcar explica que aquí ha après a fer «de tot». Està convençut que Barcelona és un laboratori de creativitat i té clar que qui sobrevisqui aquí després triomfarà en qualsevol indret del món.

-Va venir com a consort.

-[Riu] Sí. Quan vaig arribar, vaig intentar treballar com a pintor, però molt aviat em vaig adonar que era un mal moment. ¡La meva pintura no és compatible amb la crisi! A Mèxic m'anava bé: vaig ser seleccionat per a la fira d'art contemporani emergent que organitzava, entre altres, la Fundació Murrieta, i la meva obra es va vendre molt bé. Puc dir que llavors venia tot el que pintava.

-Al seu currículum hi diu que «sobreviu i treballa» a Barcelona.

-Sí, però li asseguro que no li guardo cap mena de rancor a aquesta ciutat. Hi he après moltíssimes coses i, a més, Barcelona és un laboratori de creativitat i de multiculturalitat tan viu que, si sobrevius, on vagis t'anirà bé.

Enumeri'm algunes d'aquestes coses que ha après.

-Vaig arribar el 2009 i, en aquests dos anys, he treballat repartint volants i paneres de Nadal. He fet de cambrer, d'assistent, vaig fer doblatge de veu... He fet tot el que ha anat sortint sempre que fos a mitja jornada per poder seguir pintant.

-També fa pinyates.-I li confesso que, quan vaig arribar a Barcelona, no havia fet mai cap pinyata.

Seguir llegint a Más Información

-¿I doncs?

-Vam anar a l'aniversari del fill d'uns amics i li vam regalar una pinyata que havia fet Sylwia. Ens van animar a fer-ne per vendre-les. Després, va arribar un temps en què realment vam necessitar fer pinyates per poder menjar.

- ¿Com en va aprendre?

-Gràcies a Sylwia. Havíem passat un Nadal a Mèxic i la meva mare li havia ensenyat com es feien. Per a mi, la pinyata era part de la tradició, però no m'havia interessat mai com a creació.

-I a Barcelona en ven.

-Sí, però no sap fins a quin punt les vaig arribar a odiar. És frustrant no poder desenvolupar el teu treball i haver de fer qualsevol cosa per poder sobreviure.

-¿S'ha plantejat tornar a Mèxic o anar-se'n a Polònia?

-Tenim molts amics, estrangers i catalans, que ja se n'han anat o se n'estan anant perquè aquí no troben feina. ¡És gent que està molt preparada! De moment, nosaltres volem estar aquí. Li vull explicar que aquest estiu em va passar una cosa meravellosa: vaig presentar la meva obra a la Galeria Ada i, al principi, la galerista encarregada em va dir que havia de pagar per exposar-hi. Jo no tenia diners, però li vaig enviar la meva obra i, ¿sap què va passar?

-Expliqui-m'ho...

-Que li va encantar i va decidir exposar-la gratis. La galerista em va dir que ara, cada vegada que trobi alguna cosa que li agradi de debò, buscarà dates per poder exposar aquella obra sense cobrar. No poden fer-ho amb tothom, perquè és clar que no tenen la galeria per amor a l'art i tenen despeses. A més, ara he reactivat els meus contactes a Mèxic i sembla que la cosa funciona. Ja m'han demanat algunes obres.

-I a Polònia ¿també pintava?

-Hi vam viure un any i, com que jo no parlava polonès, em vaig dedicar a pintar tot el temps. ¡La meva obra va sortir en un catàleg de pintors polonesos! Va ser una selecció d'una galeria de Budapest. El primer pintor a qui trobes quan obres el llibre és a mi. La gent es pensa que sóc polonès.

-La seva obra no té el rosa palo mexicà ni és gaire folklorista.

-[Riu] Sí, i a vegades la gent espera això. Li dic una cosa: jo sóc Amílcar, sóc pintor i resulta que sóc mexicà. M'agrada el meu país, és clar, però els afectes no es generen perquè hagis nascut en un lloc. Els vincles depenen de moltes altres coses i el que jo pinto no té una localització concreta. És qui sóc jo, les meves circums­tàncies, la meva vida, el que estic llegint i el que estic vivint.

-Titula la seva última sèrie Les incerteses del present. -Suposo que és la incertesa del present perquè el futur sembla estar molt lluny. Molts no tenim feina i sentim que ja no hi ha res segur.