Tenores Mexicanos

El crítico musical Xavier Cester nos habla hoy de dos tenores mexicanos: Rolando Villazón, que canta este domingo en el Liceu de Barcelona, y de Ramón Vargas, que interpreta L'Elisir d'Amore en Valencia.

Entrades exhaurides. Aquesta és la prova més evident de la gran expectació que ha generat el concert d'avui al Liceu de Rolando Villazón, expectació barrejada amb unes dosis inevitables de morbositat donades les batzegades que ha experimentat la carrera del tenor mexicà. Un dels cantants més excitants dels últims lustres, de personalitat abassegadora, cant generós i energia abrusadora, Villazón semblava que s'hagués consumit en la seva pròpia flama generada per l'impuls supersònic cap a la fama, amb crisis vocals i problemes físics que van passar factura. El retorn a la primera línia està sent més aviat lent (o el qualificatiu és prudent?), per això la d'avui és una magnífica oportunitat de comprovar amb les pròpies orelles com està Villazón. No cal dir que confio que estupend, no debades el cantant m'ha proporcionat vetllades que encara estan gravades en la memòria i desitjo que me'n proporcioni moltes més.

Seguir leyendo en Más Información

Tot crític té el seu vessant setciències i, per tant, disposat a fer el seu diagnòstic infal·lible. En el cas de Villazón les arrels dels problemes podrien ser una tècnica perfectible, una subjecció excessiva a la gran maquinària mediàtica que l'empenyia i una clara imprudència a l'hora d'abordar papers que no convenien a la seva vocalitat.

Aquest últim argument és un clàssic des que l'òpera és òpera, i per cada cas a favor de la seva validesa se'n poden trobar d'altres en contra (un de paradigmàtic, els profetes que van errar al pronosticar que Plácido Domingo s'arruïnaria la veu si cantava Otello). En l'era digital, les coses continuen sent molt més complexes del que sembla, i quan Villazón triomfava com a Don José a Berlín o Don Carlo a Amsterdam (el lector em perdonarà la petulància, però jo hi era), els profetes, que recordi, no deien res. És més fàcil fer pronòstics a posteriori.

A tres hores al sud en tren de no gaire alta velocitat, un tenor mexicà molt menys mediàtic oferia una altra variant de l'evolució possible d'un cantant. Ramón Vargas també ha incorporat alguns títols que es podrien considerar excessius per a la seva veu (Ballo, Don Carlo), i algun efecte hauran tingut en certa pèrdua de frescor o en algun agut situat massa endarrere. Però són danys relatius que no van impedir que la seva presència fos la més rellevant en la nova producció de L'elisir d'amore del Palau de les Arts de València, compartida amb el Real. Qui sap, potser no tenir el suport d'una multinacional ha afavorit una carrera que s'ha desenvolupat sense ensurts.

Sigui com sigui, el seu Nemorino natural, elegant i entranyable va ser un oasi enmig de la hiperactivitat del muntatge de Damiano Michieletto. Era impossible no somriure davant la colorista ambientació de platja, amb uns vistosos product placements que desitgem que alleugin la situació financera del teatre, tot i que Michieletto té massa afició a les accions paral·leles que distreuen més que il·luminen. No es pot negar, tanmateix, que el to festiu va ser ben rebut pel públic, alhora que permetia al Dulcamara d'Erwin Schrott desplegar sense fre tot el seu considerable histrionisme físic i vocal. La petulància del Belcore de Fabio Capitanucci va estar millor dosificada, però la veu mat d'una Aleksandra Kurzak que va acabar visiblement fatigada no acabava de justificar que Adina portés tothom de corcoll.

Les esperances que el Palau de les Arts ha dipositat en Omer Meir Wellber no es van justificar en una òpera tan enganyosament simple com la de Donizetti. Desajustos d'orquestra i cor van ser només els símptomes d'una versió desendreçada, de pols erràtic. En un moment de rebaixes financeres, les rebaixes artístiques poden ser tant o més pernicioses.