Entrevista a Cristian Cantón i Raquel Tovar

AUTORS DE LA BIOGRAFIA DE JAUME NUNÓ, COMPOSITOR DE L'HIMNE MEXICÀ

Fa anys que se’n parla de Nunó. Va ser l’ajuntament de Sant Joan de les Abadesses amb les festes anuals de Mèxic, el projecte del casal El Palmàs, etc. Ara publiqueu un llibre sobre la seva història. És el darrer pas de la recuperació d’aquest músic?

La veritat és que aquest any 2010 ha estat l’”any Nunó” a Sant Joan de les Abadesses. Primer, amb la inauguració d’El Palmàs, casa natal de Jaume Nunó, convertit en un centre que acull el casal de jubilats i pensionistes, el centre cívic i un centre de formació, el passat mes de juny; i ara, amb la publicació de la primera biografia completa i exhaustiva d’aquest músic i compositor santjoaní. No creiem que sigui el darrer pas de la recuperació de Jaume Nunó. La major part de la seva obra s’ha perdut o resta oblidada en arxius descatalogats tant a Catalunya com a Amèrica; per tant, la recerca encara no ha acabat, creiem que alguns aspectes de la vida de Nunó encara queden per esbrinar. A més a més, de les obres que se n’han conservat, no se n’ha fet cap enregistrament ni cap edició, deixant així una porta oberta per a seguir recuperant la figura de Jaume Nunó.


Per a seguir llegint cliqueu a Más Información

Com a musicòlegs, a part del valor de l’himne mexicà, què destaqueu de l’obra de Nunó? Està emmarcat en alguna corrent musical? O té quelcom d’especial?

Jaume Nunó és, avui dia, únicament recordat per la composició de l’himne de Mèxic, però la seva producció musical va ser extensa i va comprendre multitud de gèneres. L’amplitud del seu catàleg d’obres és difícil de mesurar, però és possible que arribés a les 600 obres. Un indici el trobem a la portada del vals Adiós a México que Nunó va compondre el 1901, on hi ha la inscripció: Op. 521. Possiblement, Nunó va mantenir un índex aproximat de les seves obres que li va permetre asseverar amb tanta precisió el número d’aquesta obra, però malauradament aquest índex no s’ha conservat.

De totes aquestes obres que va compondre, només una ínfima fracció s’ha salvat. Moltes d’aquestes peces mai no van arribar a editar-se i les poques que es van imprimir van tenir un èxit local o limitat, cosa que va comportar edicions de pocs exemplars. Aquest fet queda contrastat per la minsa presència d’obres de Jaume Nunó a l’enciclopèdic catàleg Pazdirek de publicacions del segle XIX: 3 composicions. Aquest número ens dóna una idea de la poca difusió que les obres de Nunó van tenir fora de Buffalo. A Mèxic, a part de l’himne, únicament es van publicar algunes obres per a piano després de la seva visita el 1901 i el 1904 i, a Europa, solament es té constància d’una obra publicada en una revista musical a Barcelona, l’Ave Maria, de 1895.

Un altre factor que ha contribuït a aquesta manca d’obres de Nunó és la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Durant els anys que Jaume Nunó va viure a Barcelona, Terrassa i Sabadell, va compondre una gran quantitat de música religiosa que va quedar dipositada en arxius d’esglésies i catedrals. Malauradament, molts d’aquests arxius van ser cremats durant la mencionada guerra, perdent-se la major part d’aquestes obres religioses (amb algunes comptades excepcions). De forma similar, moltes obres que Nunó va compondre per a petites orquestres van ser dipositades en arxius d’ajuntaments i també es van acabar perdent. L’estil de les composicions de Nunó el trobem descrit en un diari de principi del segle XX: “una combinació de la floridesa italiana, la grandiositat alemanya i el vigor americà”. Emmarcat dins d’un estil post-romàntic que, de vegades, recorda el belcantisme tardà, i d’altres, ens sembla estar escoltant obres de Schubert o Schumann, l’obra de Nunó presenta un estil eclèctic, elegant, però amb algunes armonies agosarades força interessants.

Durant el procés heu pogut recuperar obres perdudes en una maleta d’uns descendents, oi? Expliqueu-nos la història.

Per als investigadors, Internet fa que el món no sigui tan gran i facilita extraordinàriament l’accés a informació. Va ser precisament a través d’Internet que vam trobar un descendent directe de Nunó: l’Edwin Bradfort Cragin, el besnét de Jaume Nunó, que viu amb la seva dona Virginia a un poblet dels afores de la metròpoli de Nova York. Vam tenir l’oportunitat de visitar-los el primer dia de l’any i ens van permetre accedir a tot allò que Nunó havia guardat amb cura durant la seva vida (retalls de diari, cartes, fotografies, programes de concert, objectes personals, llibres i un llarg etcètera) i que havia quedat emmagatzemat en un gros bagul que havia passat de pares a fills sense que mai ningú li hagués donat massa importància. Després de més de 100 anys, vam ser els primers en poder estudiar aquest extens fons, un vertader túnel cap al passat, i entendre qui va ser Jaume Nunó.

A Mèxic, Nunó és conegut, almenys, pel fet de l’himne. Com el podem donar a conèixer més musicalment a Catalunya? S’està introduint el repertori?

A Catalunya, aquest any hem tingut l’oportunitat d’escoltar peces de Jaume Nunó en diverses ocasions. En primer lloc, el dia de la inauguració d’El Palmàs, el 20 de juny, la mezzosoprano Marta Rodrigo i la pianista Victòria Katsyuba van interpretar dues cançons de Nunó: The days that are no more i Ah, how sweet it is to love. A més a més, durant la festa de El Grito del passat mes de setembre, la pianista mexicana Silvia Navarrete va interpretar Adiós a México de Nunó en un concert que va tenir lloc al Palau de l’Abadia a Sant Joan de les Abadesses, i el pròxim 26 de novembre ho tornarà a fer en un concert amb motiu del centenari de la revolució mexicana al Penedès. A part d’aquesta presència anecdòtica de Nunó, la seva obra encara resta per descobrir. Tenint en compte que no ha estat fins que nosaltres vam fer aquesta recerca quan es va tenir accés a les poques obres que existeixen de Jaume Nunó, creiem que en els pròxims anys la música d’aquest compositor es revitalitzarà i tornarà als escenaris.

Què heu descobert de Nunó que no us esperàveu?

En sabíem tan poc de la seva vida que tot el que anàvem descobrint d’ell era per a nosaltres una sorpresa dia rere dia. Hi ha moltes coses que ens van cridar l’atenció: el canvi del seu cognom “Nonó” per “Nunó”; les seves grans aptituds musicals que el van portar als 10 anys a formar part de l’escolania de la Catedral de Barcelona i, més tard, a estudiar a Itàlia amb el compositor Saverio Mercadante; com una vegada establert a Cuba, el dictador mexicà Antonio López de Santa Anna li va proposar d’anar a Mèxic com a director general de totes les bandes i músiques militars, amb el rang de capità i amb un sou esplèndid; els quinze anys que Nunó va passar voltant pels Estats Units, Cuba i Mèxic, duent una vida nòmada acompanyant multitud de companyies d’òpera, ja fos com a director d’orquestra o com a acompanyant al piano; que acabés establint-se a Buffalo on, en poc temps, va convertir-se en el professor de cant més prestigiós de la zona i va fundar i dirigir un dels cors més sol·licitats de l’època; i, potser, l’episodi més emocionant de la vida de Jaume Nunó va ser quan Mèxic va descobrir que el compositor del seu himne nacional encara era viu i va reclamar la seva presència per homenatjar-lo degudament.

Va tornar, després d’estar a Amèrica, a Sant Joan de les Abadesses?

Jaume Nunó va abandonar Catalunya l’any 1851 per a instal·lar-se a Cuba com a director i instructor d’una banda militar. No va tornar a trepitjar terres catalanes fins al final de 1874, per tant, 23 anys més tard, amb l’objectiu d’endur-se la seva primera filla amb ell per a viure plegats als Estats Units. Se sap que durant aquesta visita, Nunó va estar a Catalunya entre quatre i set mesos i va aprofitar per visitar Barcelona i la Catedral, escenari de la seva infantesa. Tot i que no hi ha cap font que ho confirmi, segurament va visitar el seu germà a Sant Joan de les Abadesses i la seva germana, que s’havia casat amb un militar carlista i vivia a Roda de Ter. Després d’aquesta breu visita, mai més no tornaria a veure’ls ni a trepitjar terres catalanes.

Com ha anat l’edició del llibre, els suports, etc...

Coincidint amb la inauguració de la casa natal de Jaume Nunó a Sant Joan de les Abadesses, El Palmàs, l’Ajuntament d’aquesta vila va decidir promoure aquesta recerca per tal que, d’una vegada per totes, s’esclarissin les incògnites al voltant de la vida d’aquest músic santjoaní. Aquest projecte va néixer amb dos padrins excel·lents: Casa Amèrica Catalunya i el Consolat General de Mèxic a Barcelona.

Des del primer moment, Casa Amèrica Catalunya va apostar per recuperar la memòria de Nunó, vincle indiscutible que lliga Catalunya amb Mèxic, i s’ha encarregat de l’edició del llibre, així com de gestionar la magnífica exposició al voltant de la figura de Jaume Nunó que s’ha instal·lat a la seva casa natal. Per altra banda, el nexe entre Catalunya i Mèxic que representa el Consolat General de Mèxic a Barcelona ha estat també un element clau en la croada per alliberar Nunó de l’oblit. A part dels sponsors que han aportat el seu suport econòmic i logístic, també hem comptat amb infinitat de persones que van anar aportant petites pistes que ens van ajudar a recompondre el trencaclosques de la vida de Jaume Nunó. Seria molt llarg enumerar-les totes!

Alguna anècdota que ens pugueu explicar d’ell, de la seva vida, de la seva història?

Potser l’anècdota més destacable de la seva vida va tenir lloc durant el concurs per a la composició de la música de l’himne nacional mexicà l’any 1854. Donat que els favoritismes amb què Santa Anna l’havia distingit havien contribuït a guanyar-se l’enveja i, fins i tot, l’enemistat d’alguns músics, Jaume Nunó va pensar que la seva composició no seria jutjada amb equitat per la comitiva avaluadora. Per tant, per tal d’evitar els prejudicis en contra de la seva peça, va demanar al seu bon amic i company de pis, el guitarrista Narcís Bassols, que l’ajudés en un estratagema que Nunó havia ideat. Bassols va copiar la composició de Nunó de pròpia mà i la va presentar al ministeri corresponent, de manera anònima, on va ser etiquetada com la número 10. La composició anava acompanyada d’un sobre on hi havia escrit el lema “Dios y Libertad” i, al seu interior, hi havia un paper amb les inicials J.N. El 9 d’agost de 1854, el jurat qualificador de la música va emetre el seu veredicte i va escollir l’obra número 10, ja que “[...] en dicha composición hemos encontrado más originalidad y energía, mejor gusto y la creemos más popularizable, reuniendo a estas circunstancias la de su sencillez y buen efecto”.