Novembre va arribar i amb ell, la nostra trobada amb la mort. Festes de Morts. Època de l'any en què la rutina dels dies cedeix el pas a la celebració d'aquells que estan de vacances, així com el nostre estimat Ovidi Montllor. A Mèxic la memòria i l'enyorança són substàncies que es cristal•litzen en acolorides i sempre entranyables ofrenes de morts. Aquesta tradició d'origen prehispànic viu amb força fins als nostres dies i és, sens dubte, emblema del mosaic cultural de Mèxic.
Cada any, al Centre d'Ensenyament de Llengües Estrangeres (CELE) de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, té lloc un concurs d'altars de morts. El 2016, estudiants i professors del nàhuatl, portuguès, francès, italià, anglès, llengües asiàtiques i català es van donar a la tasca de muntar un altar de morts sota una temàtica molt particular: homenatge al personal del CELE, en el marc del seu 50 aniversari. Francament, per a nosaltres, els de català, aquest tema ens era impossible de representar ja que afortunadament, cap dels professors de llengua i cultura catalana que han impartit classes en el CELE des de fa ja 21 anys, se n’ha anat de viatge amb la catrina."Inconvenient" que se'ns va convertir en una oportunitat de fer de l'ofrena de morts un collage al més pur estil Mèxic-Països Catalans.
La llibertat de crear un altar on l'única limitació era la nostra capacitat d'inventiva es va tornar en incertesa. Tirem a volar la nostra imaginació i després de l'intercanvi d'idees, per fi vam començar a albirar el nostre altar. Teníem clar que calia representar la hibridació de la Cultura mexicana i la Cultura catalana (amb majúscules i tots els estereotips que això implica). Segur que aquesta idea us causa el mateix impacte que va patir Pere Calders en arribar a terres mexicanes i que amb el seu geni ens va compartir a través del bon Deltell a L'ombra de l'atzavara, i és que per ventura és això possible? Doncs per als estudiants i la professora de català del CELE no hi ha impossibles quan es tracta de fer gala de la llengua Ramón Llull. És així com després d'una jornada de diversos dies de treball, esforços, molt entusiasme i la benedicció de Sant Jordi, va néixer l'ofrena que vam titular "Fusió MEX-CAT".
Així es va convertir l'altar en l'escenari de trobada i amalgama de les Cultures mexicana i catalana, un mosaic d'elements representatius de la Imatgeria del patrimoni cultural material i immaterial d'ambdues cultures.
L'altar quedava recollit en un racó per dues parets: la dreta, coberta per paper picat groc i vermell; l'esquerra, per paper picat de colors tan diversos com les cultures de Mèxic. Al centre, coronat per la senyera, la nostra personal representació del Pi de les Tres Branques en simbiosi amb el nostre també personalíssim Arbre de la vida, artesania mexicana pròpia del centre de Mèxic el propòsit del qual és plasmar una història mitjançant un mar de figures i colors. Per a la fusió del símbol de la unitat de Catalunya, el País València i les Illes Balears amb el llampant Arbre de la vida, el vam decorar amb petits trossos de paper a mode de tessel•la per reproduir la tècnica del trencadís, en al•lusió al modernisme català i de l'arquitectura d'Antoni Gaudí. Als costats del Pi de la vida, les siluetes de dos dels nostres respectius monuments més representatius: La Sagrada Família i l'Àngel de la Independència, custodiats per les somrients calaquitas, ara vestides amb barretina i faixa, l'hereu, i amb gandalla i davantal la pubilla.
I del monumentalisme al detallisme: fent l'ullet a la festa popular, escampats per l'ofrena, no hi podien faltar a els tradicionals dolços valencians que és reparteixen els enamorats valencians el 9 d'Octubre amb motiu de la Mocadorada. De la mateixa manera que tampoc no hi podia faltar Sant Jordi, la princesa, les roses i el drac, el qual representem com un alebrije, criatura fantàstica de l'art popular mexicà.
Als peus de l'altar, el blau del mar mediterrani. Els llaüts de la costa catalana naveguen amb els seus esquelètics tripulants i van carregats de flors i tejocotes. Comparteixen les aigües amb les trajineras, embarcacions característiques de Xochimilco, però que en aquest cas al seu arc floral porten els noms de Barcelona, Mallorca, Menorca, Girona i Tarragona. Tot amb motiu d'exaltar els 21 anys d'ensenyament de la llengua i la cultura catalana a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i destacar la noble tasca dels professors que han impartit classes al CELE.
Les satisfaccions producte de realitzar per segona ocasió aquesta pràctica i expressió cultural són moltes. Escoltar un nen dir que quan creixi li agradaria estudiar català perquè el va emocionar la llegenda de Sant Jordi i el drac. Treballar en equip, descobrir talents abans desconeguts, estrènyer llaços de fraternitat, fer comunitat i aprendre, encara que sigui a través d'un acostament extern, una cultura diferent de la teva. Diversitat cultural reconciliable i imprescindible, que ens fa veure que en el fons no som tan diferents. I per descomptat, la felicitat que s’objectiva en guanyar el segon lloc del concurs. Aquest és només un dels molts episodis que retraten com viuen i com expressen professors i estudiants la llengua i la cultura catalana a Mèxic. Estudiar català, un acte netament revolucionari.
Viviana Pérez Cruz
Ciutat Universitària, Mèxic. Novembre, 2016.
No hay comentarios:
Publicar un comentario