El actor catalán Martí Peraferrer, en Puebla

Sigue su gira por México el actor Martí Peraferrer, director del festival Fitag. Esta semana ha escrito parte de sus experiencias en el Diari de Girona, que reproducimos a continuación:

L'anècdota és senzilla i no té res de l'altre món, però m'agradaria compartir-la. Zócalo de Puebla, concorreguda plaça pública d'una bellíssima i molt recomanable ciutat dels Estats Units de Mèxic. Dotze del migdia. Acaben els actes patriòtics del dia que es commemora l'efemèride mexicana del Batallón 201: orgullosa participació mexicana a la Segona Guerra Mundial, amb 12 avionets que varen volar pels cels de l'Alemanya nazi. Però aquest no és el cas. Acaba la parafernàlia militar i veig que s'acosta cap a mi una munió de persones, la meitat agents de seguretat que envolten una figura humana corpulenta. Pregunto a la dona anònima del meu costat qui és aquella persona tan custodiada. Em diu: el nostre president de l'Estat de Puebla, el Sr. Moreno Valle, (vindria a ser com un càrrec de president autonòmic però a la mexicana, amb més poder real i sobretot amb més seguretat privada). 

En aquest moment s'inflama dins meu un esperit patriòtic desconegut, i decideixo una acció, ara que ho penso amb el cap fred, realment una mica suïcida, com la del Batallón 201. Començo a donar cops de colze i m'infiltro dins la munió de guardaespatlles plantant-me ferm davant del president de l'Estat de Puebla. Li ofereixo la meva mà, i li dic: "Buenos días, Sr. Me llamo Martí Peraferrer. Vengo de Cataluña, aún España, pero que algún día lo dejará de ser si nosotros mismos así lo decidimos. Mi ciudad es Girona, que enamora a quien la pasea y aprovecho para invitarle a que la visite. Dirijo un festival internacional de teatro que se llama Fitag, patrocinado por una institución pública que se llama Diputación de Girona. He venido a buscar teatro poblano para poder crear un puente teatral entre esta ciudad y la nuestra". 

Durant aquest petit discurs improvisat amb més por que valentia, s'ha fet el silenci a tot el meu voltant. Puc sentir la respiració del polític que tinc davant meu, per a mi desconegut, però, segons em diuen més tard, proper aspirant a la presidència de tot aquest país nord-americà. Noto la seva incredulitat fruit d'una escena estranya però forçada de normalitat. Més silenci (per a mi etern). I tot seguit contesta: "Bienvenido entonces. Conozco Cataluña y sus aspiraciones. Muchas gracias por su visita"; i quan ja em pensava que tota aquesta moguda havia estat foc d'encenalls protocolari, aixeca el braç i ordena: "Llamen al Sr. Maldonado. Quiero que se reúna inmediatamente con este Sr. (és a dir jo), y que lleguen a algún acuerdo". 

Aquí ja em van començar a tremolar les cames. Va venir un jove molt elegant i em va dir: "Acompáñeme". Vaig pensar: o presó o despatx. Finalment va ser una terrassa de cafè, amb conversa amable i cita per a la propera setmana. Presentar dossier i explicar intencions. Resultat a curt termini: tindrem teatre mexicà al Fitag i una companyia gironina podrà visitar aquest municipi. Però tot això és palla per dir que ara és el moment de les ambaixades ambulants i dels ambaixadors de carrer. Tenim aquest honor i aquesta obligació. Tot el respecte pels que no ens entenen, però tota la fermesa per fer pedagogia del que volem i tenim dret a ser. Pas a pas, anècdota a anècdota, de reunió en reunió, es fa una feina invisible d'efectes incalculables