Los nuevos restaurantes mexicanos en Barcelona. Artículo en Time Out

Artículo en la revista Time Out

La gastronomia mexicana s’imposa a Barcelona, que supera els traumes del passat ‘tex-mex’. El degoteig de bons restaurants, bars i fins i tot una gelateria és constant L’arrelament i expansió del fet culinari mexicà a Barcelona és innegable i imparable. Fins fa tres anys, Barcelona era un desert amb nauseabunds oasis tex-mex –la cuina ràpida dels Estats Units fronterera amb Mèxic. Ara, cada poc temps, broten com cactus nous establiments recomanables, de veritable cuina mexicana en totes les franges de preus.

I no només restaurants: salons de bellesa, gelateries, botigues de queviures... A Catalunya hi ha uns 10.000 mexicans, un col·lectiu molt més escàs que altres comunitats. Però més sorollós i dinàmic: la meitat són estudiants de màsters i postgraus. Albert Torras, vicepresident de l’associació Mexcat, atribueix l’estimació barcelonina pel xili de Jalapa i el frijol al fet que “la cuina de Mèxic, a ulls catalans, és igual de desconeguda que reconeixedora, i això la fa atractiva”. No oblidem que el pa amb tomàquet no seria possible sense aquesta cuina vasta, barroca, patrimoni immaterial de la humanitat d’ençà de l’any 2010. 

El fet que Albert Adrià obri el 2013 un restaurant mexicà a Barcelona obeeix, segons Torras, a la “dignificació de la cuina mexicana a Europa, al trencament amb el tex-mex i al fet que la gent vol conèixer els gustos reals de les cuines del món”. I com dèiem, a Barcelona hi ha prou pes específic asteca perquè ja hi hagi bones adreces en tots els preus. La Taqueria, a la Sagrada Família, és garantia d’afartar-se de bon mexicà sense arribar al bitllet de vint. “Nosaltres fem menjar mexicà de carrer, el veritable menjar mexicà”, explica Rodrigo, un dels tres socis d’aquest amistós cau, que, a més de colors, vessa entusiasme juvenil. El seu èxit es basa en preus molt moderats –incís, a Barcelona massa mexicans són molt cars en relació amb el que ofereixen– i cuina popular mexicana de primera, a més d’una interacció amb el client que els podria incloure en la categoria de restaurant-espectacle (no feu cas del preu de 80 euros i demaneu el plat foto con el taquero!). 

Els tacos són excel·lents i molt variats: una mostra és la saborosa animalada dels campechanos (en mexicà vol dir variat): fets amb vedella, llonganissa mexicana, cotna fregida i salsa vermella picant. Quesadillas: eviten l’engrut groc del gringo conegut com a cheddar i fan de contrapès vegetarià; és un plaer embrutir-se les mans de negre amb la de huitlacoche, un bolet que creix en el blat de moro i aporta un perfum intens similar a la trufa. A més de fast good –nachos dels bons, cassoletes de figuera de moro (cactus) a la planxa amb ceba o un plat combinat amb una mica de tot, els caps de setmana entra en carta un plat tradicional, molt elaborat, que la gent pot decidir al Facebook. 

Delícies com els aguachiles –gambes macerades sobre un fons de cogombre i ceba morada–, el pollastre amb mole (barroca salsa de xocolata) o el caldo pozole (amb blat de moro escairat, porc, alvocat, col i mil i un condiments) només cauen dos dies a la setmana per la voluntat “d’oferir només producte fresc”. Just davant La Taqueria, els tres amigos han obert la botiga de queviures Abarrotes Doña Cuca, “com un paki amb ambientació mexicana”, diu l’Hèctor, amb en Marc, l’altre soci, on s’hi pot trobar “a part de paper higiènic, tot el que necessita un mexicà per menjar”. 

I la veritat és que els mexicans cada cop tenen més fronts coberts. No fa ni dos mesos que a la Barceloneta ha obert portes La Heladería Mexicana. “L’única botiga de gelats mexicans d’Espanya”, afirma orgullosa Laura Lara. L’altre soci, Ricardo Terrones, puntualitza que “a Mèxic hi ha poques gelateries com aquesta. La majoria fan nieve”. Amb això vol dir que fan gelats ordinaris; ells fan sorbets: “Fets amb un 90% de fruita natural exòtica i un 10% d’aigua, sense llet. Sense res afegit. Són gelats delicatessen”. L’altra particularitat són els gustos, poc usuals fins i tot a Mèxic. Fan servir només fruita de temporada, i a l’estiu toca, per exemple, mango amb chamoy –un xili caramel·litzat, i sí, és un gelat picant– o sorbet de guanàbana –fruita sucosa, lleugerament àcida, ideal per un a un sorbet, entre d’altres. A l’hivern, és el torn de rareses com el pastís de nata amb cajeta, un almívar de llet de cabra, o el de rom Pope, a base d’ous i brandi. I seguint en el vessant alcohòlic, el de tequila amb maracujà. No patiu, que a més de gelats de mam i picant, disposen de gustos tropicals i lleugers, com el sorbet d’hibiscs. 

I les copes mexicanes les posen a la Cantina Pepino. Aquesta cocteleria on es menja –és dels mateixos propietaris que el molt recomanable restaurant La Malinche– ofereix, a més de sopars, una cocteleria en què la base és el mezcal –aiguardent fet amb cactus agave– i no pas el tequila. Més enllà dels habituals Cosmopolitans i la sangria del segle XXI –el mojito, que ells preparen també amb mezcal–, val la pena tastar tragos autòctons com el còctel de la ja esmentada guanàbana; dolç i refrescant, fet amb fruita i mezcal artesà, pot ser traïdor, passa com l’aigua. I és boníssim, però potent; després de dos gots us pot girar el cap. Un fet que ja va bé per alternar amb la clientela ravalera i turística de la Cantina, molt diferent de la de La Malinche, ens assegura el propietari Hermes López. Millor que feu un mos dels plats asteques tradicionals del lloc; delicadeses com els tacos de pollastre amb bixa –un dels 140 xilis que manegen– amb pinya i salsa de tamarinde. La seva oferta és la mateixa que la de La Malinche però amb més cocteleria. Picant, però no anestesiant. I amb sessions de house i minimal fins a la matinada els caps de setmana.