Ni espanyol ni castellà, mexicà!

Les compartimos este artículo de Joan Soler, en el diario Regió7

Era en una aula on es comentava la incidència que una llengua propera pot afectar el vocabulari de la pròpia. Es deia que malgrat provenir d'una mateixa arrel, en aquest cas era llatina, el normal desenvolupament de la llengua al carrer no respecta la normativa marcada per les instàncies encarregades de salvaguardar la correcta utilització. 

Qui ha de fer que una llengua segueixi viva, la normativa marcada per elitismes verbals o el normal parlar de la gent del carrer? Cal que tothom escolti a tothom, i de la mateixa manera que s'inclouen paraules anglosaxones, també s'haurien d'annexionar paraules amb la mateixa arrel, malgrat venir d'un altre idioma veí. En un moment d'aquesta conversa va sortir un noi llatinoamericà i va explicar que a Mèxic passa quelcom similar. L'anglès, que parlen els seus veïns d'Estats Units, sovint es creua amb l'espanyol. Més o menys aquestes van ser les seves paraules textuals. Va parlar d'espanyol i d'anglès. 

Un servidor, que sempre cau de la figuera de la curiositat, va demanar a la persona que estava impartint la classe, si a Mèxic es parlava l'espanyol o el castellà. Es van fer uns instants de silenci, ja que a ningú li agrada significar-se gaire i, com empès per una molla, el noi llatinoamericà, se'm va quedar mirant, quasi desafiant i em va dir: "a Mèxic es parla mexicà!" La sorpresa la vaig tenir a mitges. Tothom pot parlar de qualsevol afer casolà, fins i tot criticar-lo, però no suportem que siguin els altres els qui ens recordin les nostres mancances. Una pregunta que pretenia descobrir l'opinió d'una persona experta en la matèria va quedar diluïda per la precipitació d'una reacció a un dubte mitjanament raonable. En definitiva, i tal com vaig contestar al noi: "ets tu qui ha parlat de l'espanyol, jo com que no ho sabia ho he demanat". 

Hi vaig estar pensant una bona estona. La pell fina que molts demostren quan es parla de coses directes a ells, malgrat ser els primers a dilapidar-les, no permet ni tan sols la pregunta que ho pot contribuir a esbrinar-ho. Ja fa temps, a un funcionari dels d'abans, li vaig demanar això mateix. Li deia que si Euskadi, Catalunya, Galícia i la resta de l'estat es considerava Espanya, per què només s'anomenava espanyol a l'idioma parlat a les "Castillas". Com a bon representant de la reserva espiritual d'Occident em va contestar que la diferència la constatava un article. Deia que el català, el gallec i l'eusquera eren espanyols, però el castellà era l'espanyol. Aquesta diferenciació gramatical significava que tota la resta de llengües estaven supeditades a la magna tolerància d'un espanyol oficial i taxatiu. En aquella època, i venint de qui venia, era inqüestionable, però en ple segle XXI, que un noi mexicà, a la pregunta més punyent sobre l'idioma de l'imperi em digui tot ofès que a Mèxic no es parla ni espanyol, ni castellà, sinó el mexicà, de debò, vaig pensar que n'hi havia per llogar-hi cadires, o com deia La Trinca, "para alquilar sillas". Això també deu ser mexicà.