Entrevista a Bernardo Sepúlveda, en la UB

La revista Catalunya Vanguardista, de la Universitat de Barcelona ha publicado una entrevista que realizó hace pocas semanas al mexicano Bernardo Sepúlveda Amor, vicepresidente del Tribunal Internacional de Justícia de las Naciones Unidas. Altamente recomendable:

Bernardo Sepúlveda Amor (Mèxic, 1941) és vicepresident del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides, el principal òrgan judicial de les Nacions Unides, que consta tan sols de quinze magistrats, escollits per l’Assemblea General i el Consell de Seguretat. Sepúlveda va visitar la Universitat de Barcelona el passat mes de maig per impartir la conferència de clausura del màster d'Estudis Internacionals. Organitzacions i Cooperació Internacional de la UB. Es va llicenciar en Dret a la Universitat Nacional de Mèxic el 1964 i es va diplomar en Dret Internacional a la Universitat de Cambridge el 1965, on també va obtenir el mestratge. És doctor honoris causa per la Universitat de San Diego (1982) i per la Universitat de Leningrad, ara Sant Petersburg (1987). Ha estat professor de Dret i Organitzacions Internacionals en diverses institucions acadèmiques. Va ser ambaixador de Mèxic als Estats Units el 1982, i secretari de Relacions Exteriors de Mèxic entre el 1982 i el 1988. Durant aquest període, va ser el responsable de la participació de Mèxic en el procés de pau a l’Amèrica Central. Entre altres reconeixements, el 1984 va rebre el Premi Príncep d’Astúries en l’àmbit de la cooperació internacional i, el 1985, la UNESCO li va concedir el Premi Simón Bolívar. Ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat, i el 2010 va ser designat president de la Societat Llatinoamericana de Dret Internacional. Sepúlveda va visitar la Universitat de Barcelona el passat mes de maig per impartir la conferència de clausura del màster d’Estudis Internacionals. Organitzacions i Cooperació Internacional de la UB. 

Sovint la gent veu poc efectiu el paper de les Nacions Unides. De vegades, fa una mica la sensació que és un organisme que no té potestat per prendre decisions importants. 

Crec que aquesta percepció que l’Organització de les Nacions Unides (ONU) no és eficaç en el compliment del seu mandat és una perspectiva totalment equivocada. Si no existissin les Nacions Unides caldria inventar-les immediatament perquè són un instrument polític i jurídic essencial per a una convivència ordenada entre les nacions. I, per descomptat, han demostrat eficàcia en múltiples ocasions: propiciant negociacions entre les parts o establint una mediació entre parts en conflicte. Les operacions per al manteniment de la pau que ha emprès l’ONU han demostrat que són una fórmula idònia perquè no s’agreugi un conflicte. També té un paper decisiu en l’anomenat postconflicte, és a dir, en la reconstrucció de les institucions polítiques d’un estat. El cas de Cambodja n’és un bon exemple. És doctor honoris causa per la Universitat de San Diego (1982) i per la Universitat de Leningrad, ara Sant Petersburg (1987).

Seguir leyendo en Más Información

Quin paper té el Tribunal Internacional de Justícia dins de les Nacions Unides? 

El Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) és, per descomptat, un dels sis òrgans principals de les Nacions Unides. És l’únic òrgan judicial permanent de l’ONU i en la seva llarga existència ha demostrat un alt grau de legitimitat i d’eficàcia. Pràcticament totes les sentències que ha emès han estat acatades degudament per les parts i resultaria absolutament injust atribuir-li ineficàcia. És, per contra, un gran òrgan de decisió en matèria de manteniment de la seguretat i la pau internacionals per la via legal, per la via judicial. I un instrument particularment idoni perquè les disputes es resolguin pacíficament. 

Quin record té del cas Avena i quina incidència creu que ha tingut aquesta sentència? 

En tinc un bon record perquè va ser la meva primera experiència al Tribunal. Em va marcar per a tota la vida i em va obrir la porta a convertir-me en jutge del Tribunal. La sentència va ser favorable a Mèxic. Era un cas en el qual estaven implicats 51 mexicans condemnats a la pena de mort per tribunals nord-americans sense haver tingut un procés legal en què es respectessin els seus drets processals (dret de defensa, d’assessoria legal, etc.). La sentència del Tribunal va ser en el sentit que els Estats Units havien infringit les seves obligacions jurídiques internacionals i que havien de reposar el procediment. No obstant això, el Tribunal Suprem de Justícia dels EUA va decidir, anys després, que les sentències del TIJ no eren aplicables en el dret domèstic dels Estats Units i que, per tant, els tribunals nord-americans no estaven obligats a complir amb aquesta sentència. Ens trobem, doncs, en una situació difícil en què, en l’àmbit internacional, els Estats Units reconeixen que han violat el dret internacional però, en l’àmbit domèstic, no poden complir amb el seu règim jurídic intern, no poden complir les obligacions internacionals que imposa la sentència. Tinc l’esperança que això s’haurà de resoldre per la via d’una legislació que emani del Congrés nord-americà que estableixi que aquestes sentències del TIJ són de compliment obligat i, per tant, han de ser acatades i executades. 

És un objectiu desitjable a curt termini arribar a una globalització de la justícia, encara que cada estat té actualment la seva pròpia legislació interna? Creu que és possible? 

Crec que gradualment aconseguirem aquest objectiu. Sens dubte, el fet que s’hagin multiplicat els tribunals internacionals per tractar casos concrets és significatiu. Per exemple, a Europa hi ha diferents tribunals de caràcter eminentment europeu i al meu continent existeix un tribunal interamericà de drets humans. I això és un reflex de la preocupació que hi ha per protegir l’individu amb tribunals regionals especialitzats. També s’han creat el Tribunal Penal Internacional i tribunals sobre crims de guerra. S’adverteix una genuïna preocupació de la comunitat internacional per assegurar que no regna la impunitat i que qui comet un delicte rep el càstig que li correspon. 

En aquest context, com valora iniciatives com la del jutge Garzón de demanar responsabilitats a dictadures com ara la xilena per la seva persecució de ciutadans espanyols? 

És un cas molt interessant que marca un abans i un després en el que s’ha denominat la jurisdicció universal, en la qual ciutadans espanyols que van patir tortures i assassinats durant la dictadura de Pinochet mereixien una satisfacció. El fet que Pinochet es trobés —per cert, per raons de salut— a Londres va permetre sol·licitar l’extradició a Espanya. L’extradició es va atorgar i aquest fet parla bé del sistema judicial britànic i, per descomptat, també del sistema judicial espanyol, encara que lamentablement es va determinar que Pinochet, per motius de salut, no podria ser extradit a Espanya i que havia de tornar a Xile. Curiosament, quan va sortir de Londres anava en cadira de rodes, semblava un home molt malalt i abatut. No obstant això, quan va baixar les escales de l’avió a l’aeroport de Santiago de Xile es va aixecar de la cadira de rodes i va caminar tot eixerit. Bernardo Sepúlveda Amor és vicepresident del Tribunal Internacional de Justícia de les Nacions Unides, el principal òrgan judicial de les Nacions Unides. 

També formava part del Tribunal quan aquest va declarar legal la independència de Kosovo. A Catalunya ens interessen especialment aquest tipus de temes. Fins a quin punt pot influir aquesta sentència en nous i futurs processos sobiranistes? 

No s’ha de jutjar com un precedent. El que va determinar el Tribunal és que una declaració unilateral d’independència, com la que havia emanat de les autoritats de Kosovo el 2008, no era contrària al dret internacional. És a dir, el dret internacional no prohibeix declaracions d’independència. S’accepta, en l’ordre jurídic internacional, que les declaracions unilaterals d’independència corresponen a un dret d’autodeterminació dels pobles, que és un principi general de dret reconegut en totes les esferes. També s’ha d’acceptar que el cas de Kosovo és molt particular i molt especial, en el qual es van produir actes de violència gravíssims durant una etapa determinada. Les Nacions Unides —i aquesta és també una prova de la seva eficàcia— van haver d’instituir una autoritat provisional amb un règim internacional que va ser un element pacificador i, al cap d’un temps, aquesta administració internacional va anar retornant gradualment facultats polítiques i jurídiques a una autoritat local kosovar. I, d’alguna manera, es va produir un procés natural d’autogovern i d’independència. Crec que en altres circumstàncies no seria aplicable el mateix criteri, no són idèntiques les condicions que es produeixen a diferents llocs del món. 

La justícia està sovint en boca dels ciutadans i no sempre per bé. Hi ha casos que són incomprensibles, com per exemple la inoperància de la justícia en les desaparicions i els assassinats de dones a Mèxic. Quin és el problema? Per què no para d’haver-hi víctimes? 

Té raó, i per desgràcia de Mèxic el fenomen s’ha ampliat i ara les víctimes no són únicament dones. Ens trobem en un període molt complicat, en el qual hi ha guerres entre bandes del crim organitzat i, en el cas mexicà, hi ha un corredor que travessa el país des de Colòmbia fins als Estats Units amb l’ànim d’assegurar l’entrada de cocaïna i d’altres drogues al mercat nord-americà, que és el que produeix més rèdits des de tots els punts de vista, desgraciadament. Això significa que, en el context d’aquest tràfic il·legal de droga, s’ha produït un fenomen d’assassinats, de segrestos, d’extorsions, en què s’ha diversificat el crim organitzat i en què les conseqüències han estat molt greus principalment per a aquells que estan involucrats en el mateix crim organitzat. Aquestes bandes estan en conflicte entre si per assegurar el seu domini territorial sobre les principals rutes del tràfic de drogues. Per això, el que en els seus orígens afectava principalment les dones a Ciudad Juárez, ara s’ha ampliat en termes territorials, de tal manera que en aquesta guerra de les drogues hi ha hagut també com a víctimes policies, soldats i, per descomptat, també població civil innocent que es veu barrejada en tirotejos, encara que el 90 % dels casos corresponen a persones vinculades amb el crim organitzat i el narcotràfic. 

Però no es pot controlar de cap manera? 

Fins ara no ho hem aconseguit. Hem recorregut a l’auxili d’altres estats que han tingut experiències similars. Espanya ens està proporcionant assistència policial i altres estats amb experiències equivalents, com el cas de la Gran Bretanya amb Irlanda del Nord, i també els Estats Units, que són part implicada en aquest conflicte, ens estan ajundant. Es requereix lluitar contra la corrupció, es necessita un grau molt superior de serveis d’intel·ligència altament sofisticats, un mecanisme eficaç per eliminar el blanqueig de diners, i és indispensable una gran cooperació internacional, en la qual els països productors de droga (Perú, Bolívia, Colòmbia, etc.), els països de trànsit (països centreamericans com Mèxic) i els Estats Units implantin un sistema de col·laboració i de concertació d’accions conjuntes que pugui representar un combat efectiu al narcotràfic. Si no es donen totes aquestes circumstàncies no resoldrem el problema.