"Un mite humà", en el Centenario del Plan de Ayala (25 de noviembre de 1911)

Os ofrecemos hoy este artículo del diario digital La Fura, escrito por Francesc Murgades, en torno a la figura de Emiliano Zapata y el Plan de Ayala, del que hoy precisamente conmemoramos el Centenario. Un artículo muy interesante.

Quan acabem de tenir unes eleccions intentant trobar el dirigent millor i amb la idea d’un canvi necessari, es compleixen just cent anys del “Manifiesto de Ayala” en que Emiliano Zapata proclamava el que avui anomenaríem “full de ruta” per l’alliberament del estat mexicà de Morelos. Vista l’incapacitat dels governants d’aquell moment per complir els objectius de la revolució proclamada aleshores feia un any.

La situació no és nova ni única. Uns governants –en aquell cas Madero, Carranza i els seus afins– s’aprofiten del descontent popular per impulsar una suposada revolució a la que acaben traint en benefici propi. I algú els canta la canya, es rebel·la i acaba substituint-los. Però, en aquest cas, no per acabar com ells sinó per entrar en la mitología popular del seu poble. El mexicà.

Un home primitiu

Emiliano Zapata no és un home culte. Nascut en un poblet del estat de Morelos, és un dels deu fills de Gabriel Zapata i Cleofàs Salazar, un matrimoni que aconsegueix sortir de la misèria a base de treballar les seves terres amb els fills, però que en cap cas pot qualificar-se com a terratinent. La mort del seu pare quan ell té 17 anys l’enfronta a noves responsabilitats familiars i socials des de les seves contradiccions personals. Perquè Emiliano és el que podríem considerar un “pinxo”. Vestit habitualment al estil “charro”, no accepta els calçons blancs i el barret de palla de la gent treballadora. Però és apreciat per la gent humil i això el porta a ser anomenat “calpuleque”. La persona que, a nivell de poble, gestiona les terres que encara, gràcies a la incautació dels béns de l’església feta anys abans, són públiques i depenen del municipi. Unes terres que els terratinents de la canya de sucre i els inversors van ocupant de mica en mica. Per això Zapata, tot i no saber escriure i amb prou feines llegir, busca en les concessions dels reis catòlics el dret dels ciutadans del seu poble i estat a les terres. I no dubta en recórrer a les armes per defensar aquest dret.

Perquè Zapata, des del seu primitivisme i el seu cristianisme fervent, era un home que avui seria titllat d’incorrecte. Amant del joc, les baralles de galls, les begudes fortes i els bons cigars, era un gran expert en cavalls. I un gran conqueridor de voluntats femenines. Segons ell mateix explicava, al marge de les amants, tenia una quinzena de fills dels 27 cops que s’havia “casat”. Només una d’elles amb plena validesa legal. I no anava enlloc sense els seus dos revòlvers i el matxet heretat del seu passat camperol. Tot un fatxenda

Seguir leyendo en Más Información

Un home valent
Però l’any 1910, el país esclata. Recuperant l’autonomia local i regional de l’antiga constitució, apareixen a diverses regions, moviments insurgents contra el govern de Porfírio Diaz, que Francisco Madero intenta capitalitzar. Però quan, el 1911, cau Diaz i Madero puja al poder, es troba que les classes populars, les que han donat la sang per la revolta des d’exèrcits regionals com el de Zapata a Morelos, volen els seus drets amb una certa impaciència. I es neguen a deposar les armes.

Per reblar el clau, Zapata fa públic el 25 de novembre  de 1911 el “Plan de Ayala” on declara obertament que Madero els ha traït, fixa les seves exigències i explicita que no accepta la seva suposada legitimitat per ser president. Madero envia l’exèrcit contra ell però no aconsegueix doblegar-lo.

L’assassinat del president Madero ordenat pel general Huerta no capgira la situació però fa aparèixer, al nord, les forces insurgents de Pancho Villa que intenta sense èxit l’acostament a Zapata. Huerta, abandonat per tothom, acaba essent derrocat. És el moment de Venustiano Carranza que, des del govern, derrota Villa i intenta fer el mateix amb Zapata. Però aquest segueix tenint el suport del seus –de fet, ell mai es planteja que la seva lluita tingui un abast estatal, buscant únicament el bé de la seva província–, i ni l’exèrcit constitucional ni les milícies obreres inflamades pel incipient comunisme aconsegueixen doblegar-lo.

Un home incómode

Queda clar que, tot i la seva incidència minvant, Emiliano Zapata és un home incòmode. I que l’única possibilitat de derrotar-lo és la traïció. Vist que no pot fer-se amb la seva gent, Carranza opta per infiltrar el coronel Guajardo, simulant un canvi de bàndol i una promesa d’homes i armes. De fet, Guajardo ataca les seves pròpies tropes federals (57 soldats morts) per guanyar-se la confiança de Zapata. I ho aconsegueix. La cita dels dos homes a la hisenda de San Juan Chinameca resultarà decisiva. Zapata cau en l’emboscada i és literalment cosit a trets.

Ràpidament, per evitar que el seu cos sigui objecte de veneració, els federals l’enterren, a gran profunditat, al cementiri de Cuautla. Una placa damunt la tomba no 23 resa:

“A l’home que representà la revolta popular, a l’apòstol del agrarisme, al vident que mai va perdre la fe, al immortal Emiliano Zapata dediquen aquest homenatge els seus companys de lluita”.