lunes, 13 de junio de 2011

Entrevista a Edson Lechuga en El Periódico

Catalina Gayà ha entrevistado al escritor y activista Edson Lechuga este lunes en el Periódico. Con el titular de "Los 40.000 muertos de México son de todos", Lechuga habla de literatura, del narco y de la política mexicana en esta entrevista que os ofrecemos a continuación:
Divendres Edson Lechuga marxava en silenci amb els membres del Moviment Ciutadà de Mexicans a Barcelona des de la plaça de Catalunya fins a la de Sant Jaume. Ell repartia octavilles en què es llegia un prec: «Un Mèxic en pau». Altres carregaven creus. Gairebé tots portaven la boca segellada amb una cinta adhesiva en què havien escrit la paraula. Mentre la vetlla recorria la Rambla, una dona plorava perquè van assassinar el seu marit. A Mèxic, el poeta Javier Sicilia arribava a Ciudad Juárez encapçalant la Caravana del Pacte Nacional per la Pau amb Justícia i Dignitat. Al poeta li van assassinar el fill.
- Caravanes a Mèxic i marxes a 20 ciutats de tot el món...
-És la via que tenim els ciutadans per exigir justícia. No podem quedar-nos de braços plegats quan a Mèxic mor gent cada minut. ¡Ja hi ha 40.000 morts i 100.000 desapareguts! I ens incumbeix a tots. El 98% dels assassinats ni tan sols tenen un esclariment previ. Aquest és un problema que creua les fronteres de Mèxic.
Seguir leyendo en Más Información

-Mèxic està de dol.
-Mèxic fa dècades que està de dol, però no fa gaire que n'és conscient. El terapeuta de tots els mexicans és José Alfredo Jiménez, perquè amb Mèxic la relació sempre és al límit. El que passa ara és que estem construint les vies per exercir la pràctica ciutadana.
I vostè insisteix que és global.
-Que s'estiguin explorant noves vies de participació ciutadana succeeix a Mèxic, a Barcelona i a tot el món. Que no interessi que el genocidi mexicà sigui un problema tractat de forma global té les seves lògiques: els grans capitals globalitzen el que els convé. Però aquest és un problema transnacional perquè les armes vénen de fora, dels EUA, i la coca es consumeix a fora. Bé, ara també dins.
-¿Servirà de res ocupar el carrer?
-El que és clar és que la classe política mexicana, i no sols la mexicana, està desvinculada de la societat civil. Aquesta no se sent representada i els polítics només la busquen per legitimar-se i després se n'obliden.
-¿Quina és la principal reivindicació de la marxa i de la caravana?
-La pau com a resultat de la justícia, de la dignitat, de la punitat.
-¿Es considera un exiliat?
-No, jo em considero en la lluita.
-¿Pot un emigrat seguir lluitant des de fora?
-Miri, jo sóc un mexicà vivint a Barcelona. No me n'he anat mai de Mèxic perquè ni vull ni puc fer-ho. Participo en aquesta lluita perquè és una manera de gestionar els meus duels i de sentir-me útil. És una decisió: fer o no fer alguna cosa, i aquesta es pren s'estigui dintre o fora de Mèxic.
-¿Què hi fa a Barcelona?
-Escric, sóc escriptor. Vaig arribar a Barcelona el 2002. Em debatia entre Montevideo i Espanya. Crec que em vaig decidir per Barcelona perquè els meus pares eren mestres rurals a la Huasteca poblana i quan s'acabaven les reunions sindicals sempre cantaven Serrat. Vaig arribar per anar-me'n. Em semblava una ciutat superficial i això no m'interessava.
-¿On el portava el seu camí?
-Al sud. Jo sóc de muntanya, no m'hauria imaginat mai viure en una ciutat de mar. Vaig experimentar el mar als 11 anys. ¡A Veracruz! A Barcelona vaig conèixer el que era una ciutat de mar i una cosa com el fenomen estiu. ¡La ciutat s'atura! Jo no havia viscut mai això. Havia viscut a Puebla, a Comitán (Chiapas), a Cincinnati (Estats Units), al Districte Federal, però mai al mar.
-Entenc que va venir com a turista.
-Sí, i amb un currículum a la mà, una proposta de taller i una singular alegria i innocència mexicana.
-Ja fa nou anys que és a Barcelona.
-Després d'aquell estiu, afortunadament va arribar el setembre. Em vaig mudar del centre a un barri. Va ser quan em vaig adonar que jo podia viure aquí. Barcelona no és una top model; és una guapa de províncies. És clar que també hi ha un component d'atzar, no ho nego, que ha fet que m'anés quedant. És on em toca ser.
-¿Com es titula el seu últim llibre?
Llovizna. El presento dimecres a La Central i l'edita Montesinos. Tracta dels sentiments menys prestigiosos com la venjança, la mentida, la traïció... No podem negar que ens constitueixen a tots. Li dic una cosa: literatura és lluita.
-¿On transcorren els fets?
-Al Districte Federal.
-¿I Barcelona?
-Apareix als meus altres llibres.

No hay comentarios: