Entrevista a Eugeni Porras, etnògraf català a Mèxic

Una de les personalitats mes interessants de Catalunya a Mèxic es el professor Eugeni Porras. Nascut a Barcelona, pero nacionalitzat mexica, va estudiar Etnologia a Mèxic i es doctor en Antropologia de la medicina per la U. Rovira i Virgili. L'Eugeni ha treballat a l'Instituto Nacional de Eduación para los Adultos, a l'Instituto Nacional Indigenista de Chihuahua, i es en l'actualitat professor d'Investigacio Científica a l'Instituto Nacional de Antropología e Historia de Mèxic des del 1994, primer com a professor de la ENAH- Chihuahua fins el 2002, i des de llavors com a investigador al Centro INAH-Nayarit. Les seves arees d'interès son l'indigenisme, l'antropologia medica, l'estudi de les religions, el neochamamisme i l'antropologia simbolica. Ha publicat: Políticas indigenistas en la Sierra Tarahumara, Los Warijó de Chihuahua: una etnografía mínima, Pueblos Olvidados de Nayarit: Una etnografía visual de mexicaneros y tepehuanes i els volums Identidad y cultura en la Sierra Tarahumara i Miradas antropológicas al Norte de México.

Quan vas venir a Mèxic, i quin va ser el motiu principal?

La meva arribada a Mèxic té dos moments principals. La primera l'any 1978 despres d'haver llegit els llibres de Carlos Castaneda a Dinamarca. Vaig venir tractant de trobar-lo per anar a viure amb el famós Don Juan (el darrer lider, segons Castaneda, d'un grup de bruixots de procedència tolteca). El resultat va ser desastrós: ni Carlos, ni Don Juan, ni cap planta provada. Dels tres mesos que m'hi vaig estar, vaig passar els dos darrers amb els Hare Krishna i vaig tornar a Catalunya vegetaria i amb una forta influència de la filosofia hindu, es a dir, res dels indis, a mes d'una ferma voluntat de fer-me objector.
(Seguiu llegint clicant a Mas Informacion)

I la segona vegada?

Va ser quatre anys després, acabat el servei civil. Vaig juntar prou per anar primer a Londres i després per a entrar a la Escuela Nacional de Antropologia e Historia, a finals de 1982, on vaig estudiar la Llicenciatura en Etnologia, i d'aqui en endavant em vaig fer investigador i etnògraf amb plaça a l'Instituto Nacional de Antropologia e Historia, des del 1994.

Què t'interessava de l'etnologia mexicana?

Principalment els pobles indis i les seves cultures, especialment els aspectes cerimonials, rituals i xamanics. I més en concret l'us que fan algunes ètnies de les plantes mestres, del poder, etc.

A Catalunya el que més es coneix de cultures mexicanes és la maia i l'asteca, i després el floklore pròpiament  mestís a partir de la Conquesta. Vostè en canvi s'ha dedicat a moltes altres cultures interessants. Me'n pot dir algunes i què tenen d'especial?

Bé, sempre m'han interessat els grups més desconeguts i simples que no pas els grans imperis i cultures que fascinen a tanta gent, i dels quals sorgeixen unes visions molt romàntiques i falsejades. He estat molt de temps amb els huixols o wixaritari del Gran Nayar, a l'Occident de Mèxic. Després vaig estar dotze anys a Chihuaha, a la Sierra Tarahumara, primer com a tècnic de l'Insituto Nacional Indigenista que em va permetre conèixer de primera ma i com a actor la politica de l'estat entorn als grups ètnics (bastant decebedora, per cert) i que em va permetre fer la meva tesi de llicenciatura. Després com a professor de la Escuela Nacional de Antropologia e Historia, em vaig dedicar sobretot, a més de les classes, a grups poc coneguts com els Pimas (O'oba) i els Guarojios (Warijo), pels quals vaig fer videos, algun llibre i un projecte d'aigua potable finançat, per cert, pel Fons Catala de Cooperacio al Desenvolupament. Els darrers vuit anys he treballat al Gran Nayar de nou amb els huichols, pero tambe he fet algunes incursions amb un llibre sobre els Pueblos Olvidados de Nayarit: Etnografia visual de Mexicaneros y Tepehuanes, amb fotografies, etc. El que tenen aquests pobles d'especial es la poca difusió i recolzament a la seva cultura.

A principis del segle XVII el català Joan Font va ser un dels primers en entrar a la Sierra Tarahumara i contactar amb els tepehuanes i tarahumares. Podriem dir que ets el Joan Font del segle XXI?

(Riu). Jo no vaig ser dels primers en entrar a la Tarahumara. Potser si un dels primers en algunes comunitats de Pimes i Warijos, pero amb cap intenció d'evangelitzar sino d'aprendre d'allo que veia, i de donar testimoni de la seva existència per a que rebessin millor atencions.

Què té d'especial aquesta zona compresa entre Sinaloa, Chihuaha, Sonora i Nayarit, a nivell cultural?

Es una pregunta molt amplia i complexe. Cada estat és diferent i te les seves particularitats. Nayarit pot ser considerat com una frontissa, un pont o una porta entre el que anomenem Mesoamèrica, espai de les grans cultures, i Aridoamèrica, al nord, espai de caçadors recol·lectors, chichimecas, etc, que connecta amb els indis i el suroest dels Estats Units.

Com viuen els indígenes avui en dia? En reserves o comunitats? Quins drets tenen i com es preserva la seva cultura?

Els indigenes avui formen part de la poblacio mes pobre de l'estat  i son objecte de constants violacions a les seves cultures i drets humans per cacics, policia, empreses i el mateix govern, que a banda dels atacs concrets, fa una politica d'invisibilització i oblit general, i nomes se'ls considera en temps d'eleccions i de forma folklorica. Normalment viuen en comunitats agraries, indies o ejidos, herencia cada cop mes segrestada de la revolució i les reformes agraries que prioritzaren el col·lectivisme en front de la seva cada cop mes forta privatització i individualització de les terres. La seva cultura es preserva gracies a una tenaç resistència cultural, pocs recursos i recolzament de les entitats.

Un dels grups potser més coneguts són els huicholes, per la seva artesania, que ja es ven de forma massificada gairebé sobretot a la zona de la costa Pacífic nord. Què me'n dius d'ells i del seu estat actual com a poble?

Es podrien dir moltes coses entorn d'ells. Són un dels grups estrella de Mexic, en especial per l'us que fan del peyote i les seves cerimonies que es conserven bastant bé, aixi com la seva cultura que es manifesta amb la seva artesania acolorida i alegre. Crec que són molt habils en les negociacions amb els possibles veins i la societat en general. Aixo els permet sobreviure i estar presents a molts llocs i diferents paisos mostrant les seves cerimonies.

Has publicat molts llibres aquests anys per a institucions etnològiques i universitats de prestigi. Quins són els temes que ara mateix t'interessen i als quals dediques els teus esforços darrerament?

Ara mateix estic alliberat de la meva feina com a investigador de l'Insituto Nacional de Antropologia e Historia a Tepic, Nayarit, per dedicar-me a temps complert a l'elaboració de la meva tesi de doctorat sobre a processos de reinvenció i translocalització de tradicions als neoxamanismes amerindis: una etnografia d'el Camino Rojo, que hauria d'estar enllestida en tres anys o poc mes, i que resum la meva tasca al llarg dels anys. Intento fusionar l'ambit personal amb l'acadèmic, i introdueixo no nomes indigenes sino els moviments emergents composats per no indis practicants de cultures indies inventades o creades amb expressions que van des dels Estats Units a Europa. Un fenomen molt curiós i cada cop més important.

Tornes sovint a Catalunya? Has exposat aqui a Catalunya les teves investigacions?

Acostumo a venir per Nadal a veure els pares i germana. Cada cop sento amb més sentiment i tristor la distancia d'ells. He fet moltes conferències publiques i a universitats, algun curs a la Rovira i Virgili, i també he exposat algunes fotos i artesanies. Vaig col·laborar amb els Amics de la Unesco en dos projectes i l'any que ve si tot va bé fare treball de camp per la meva tesis.