Julià Gumí, un titellaire català al Mèxic de principis de segle XX

Hoy nos hacemos eco de esta entrañable historia del que parece que fue el introductor de los títeres de guante en México, un catalán llamado Julià Gumí, a principios del siglo XX. Es un artículo de Adolfo Ayuso para la revista Putxinel·li:

Julià Gumí, un titellaire noucentista a l'altra banda de l'oceà

Fins fa molt poc es pensava que el món havia conegut el titella tradicional català a través del famós article de Harry V. Tozer al Pupettry Yearbook de 1932. I és cert que aquella modesta i excepcional revista editada per Paul Mc Pharlin a Michigan (USA), des de 1930 fins a 1947, va

ser la que va aconseguir que altres publicacions recollissin la tècnica catalana fins i tot amb fotografies demostratives de la posició de la mà del titellaire, tal com va fer Cyril Beaumont a Puppets and the puppet satge (Londres, 1938, pàg. 137, veure foto). Se sap que la tècnica de guant català va ser utilitzada per titellaires d’altres països com els Estats Units, Rússia o la Gran Bretanya. De tot això vaig parlar en el meu article El titella de tipus català i la saga dels Vergés, al número 4 de la revista Fantoche (2010) -veure aquí article.

Però avui he de dir que a Mèxic ja es coneixia la tècnica catalana des de molt abans. Mèxic és un sac de sorpreses per explicar alguns assumptes capitals sobre els titelles de la nostra terra. Un titellaire català anomenat Julián Gumí va treballar a Mèxic capital durant un breu període de temps, almenys entre 1906 i 1908. La primera notícia la vaig tenir en llegir el llibre Teatro Guiñol Mexicano de Roberto Lago (Mèxic DF, 1956, pàg. 33), on l’assenyalava com a possible introductor del titella de guant o de funda (de les dues maneres ho diuen els mexicans) al país. Indicava que havia actuat al Casino Alemany i a l’Orfeó Català. A més de les figures precolombines i d’algunes formes ambulants de ninots al carrer, els titelles que principalment s’havien vist fins a aquesta data a Mèxic havien estat els de barra al cap (ja des del període colonial espanyol) i després els de fil, amb la sensacional companyia de Rosete Aranda i segur d’altres que no van arribar a l’èxit assolida per aquesta.

Seguir leyendo en Putxinel·li