El Periódico entrevistó a la experta en artesanía latinoamericana María José Isla, responsable de la antigua tienda del Museo Barbier-Mueller de Barcelona.
El Museu Barbier-Mueller d’art
prehispànic, que s’ubicava al Palau Nadal del carrer de Montcada,
va abaixar la persiana fa sis mesos
després que el propietari i l’ajuntament no arribessin a un acord per
vendre’l. I amb ell va tancar també
la botiga d’artesania que ha regentat María José Isla durant els últims
12 anys. Precisament, les 310 peces
que formaven la col·lecció BarbierMueller s’han subhastat aquest cap
de setmana a la seu de Sotheby’s a
París.
—¿D’on procedeix l’escultura amb
què posa a la foto?
—L’hi vaig comprar a un artesà a
Mèxic. És una talla de ceràmica policromada que representa un jaguar,
símbol de protecció en les cultures
precolombines. Una de les últimes
peces que vaig tenir a la botiga.
—Una llàstima després de 12
anys...
—La veritat és que sí. Durant tots aquests anys, he provat d’encomanar la passió que sento per Amèrica.
—¿D’on prové?
—Als 18 anys em vaig casar amb un
editor colombià i ens vam instal·lar
allà, des d’on vam fer moltíssims viatges per tot el continent: Mèxic,
Guatemala, el Perú, l’Equador, l’Argentina… Em vaig dedicar a estudiar
la matèria perquè m’entusiasma
—¿Vostè va a buscar les peces?
—Sí. Compro el que veig, el que trobo als pobles, i molt poques vegades
he encarregat peces en sèrie. Busco
objectes únics. He mirat de valorar
l’art popular perquè molts dels objectes tendeixen a desaparèixer: si
el pare es mor, sovint els fills no segueixen l’ofici… He portat huipiles
meravellosos que ja no es troben.
—¿Huipiles?
—Les bruses brodades, molt acolorides, que porten les camperoles a
Guatemala. A molts llocs encara treballen amb el teler de cintura, que
es lliga pels extrems darrere l’esquena i al tronc d’un arbre. Considero
que comprar als artesans és ajudarlos a sobreviure.
—És clar.
—En alguns llocs s’estan portant a
terme iniciatives per reactivar l’ar-
tesania, com a Colòmbia, al departament del Cauca, on van començar
a entregar cucs de seda a les dones
perquè poguessin treballar a casa.
A poc a poc, s’ha convertit en una
petita indústria de fabricació de seda… Però certes oenagés i comerciants estrangers perverteixen l’artesania.
—¿Per què?
—D’alguna manera, manipulen els
indígenes quan els convencen que
teixeixin en tonalitats diferents de
les de la seva cultura, perquè els colors cridaners no tenen tanta sortida a Europa. Bosses, mocadors, peces que encarreguen per quantitats.
Jo als meus artesans els cuido.
—¿Ah, sí?
—Quan viatjo, els porto regals a tots.
¿I a veure si sap el que més em demanen? Samarretes del Barça. I si és un
clauer, ha de ser del Barça.
—¿Algun viatge especial?
—Sempre s’aprèn alguna cosa durant els viatges. Una vegada vaig trobar un artesà en un poblet guatemalenc que tenia una habitació plena
d’animals tallats en fusta, i l’hi vaig
comprar tot el que tenia: porcs, gallines, uns animals bellíssims. Ell
no comprenia com em podien inte
ressar totes aquelles bestioles plenes de brutícia… També té molt èxit
la joieria ètnica, els marcs de fustes precioses i les reproduccions de
sant Simó.
—¿?
—Una deïtat guatemalenca que la
cultura maia anomenava Mam. Es
representa com un home amb vestit negre, barret i una espècie de vara d’alcalde a la mà. Perquè compleixi els teus desitjos li has de donar vi,
tabac i diners. Una figura de mida
natural que es venera a San Andrés
de Iztapa, a Chimaltenango.
—Casa seva deu ser un museu.
—Alguna cosa tenim, sí. Potser la peça més valuosa és un Crist articulat de fusta, de l’època colonial, que
vam comprar a Colòmbia. Està pintat amb sang.
No hay comentarios:
Publicar un comentario