Los rarámuris de Chihuahua, en el libro "Amara" de Santiago Tejedor

"Amara" és un llibre del professor de la Universitat Autònoma de Barcelona Santiago Tejedor que conta la seua experiència amb el poble raràmuri a la regió de Chihuahua a Mèxic. El llibre vol mostrar la realitat d'un poble indígena sofridor des del punt de vista d'un estranger. La presentació es va fer el passat dimarts a la llibreria de viatges Altaïr de Barcelona, allà una sala plena de coneguts, alumnes i curiosos esperaven que l'autor presentara un llibre que recorda als viatges que el professor fa amb alguns alumnes mitjançant el projecte Taina Khan. 

La conferència començava i acabava amb un recull d'imatges de l'experiència que ha portat a Tejedor a escriure un llibre de 40.444 paraules, una xifra agafada a consiència ja que el 4 és el número de la sort per al poble raràmuri. A més, assegurava que “hi ha persones que mai han tingut ni van a tindre una oportunitat” i que per a eixa gent anava dedicat el llibre. 

 La presentació va transcòrrer per un conjunt de paraules en raràmuri que són molt importants per a aquella societat i unes tradicions que també es poden trobar al treball. Comentava que els raràmuri tenen la costum de còrrer pels boscos com a expressió de contacte amb la terra i que aquestes carreres poden arribar a més de 150km, fins el punt que el 1930 un raràmuri va còrrer al llarg de 700km sense parar. Entre altres curiositat l'autor explicava que hi ha un mes de convivència sense compromís entre les parelles que volen contraure matrimoni, que la propietat de la terra és comuna, que donar als qui més ho necessiten (“korima” en raràmuri) és obligat i que el catolicisme és un substent més que una creènça ja que el poble raràmuri continua molt unit a les seues tradicions i antigues religions unides al cel i la terra. Una de les grans diferències que destaca és la concepció raràmuri del silenci, ja que “un bon indi observa, pensa i reacciona després”, mai serà capaç de tallar algú mentre parla. 

De fet, Tejedor deixava entreveure que occident ha d'aprendre molt dels pobles indígenes, a priori “menys evolucionats”. A més, es mostrava molt agraït amb el tracte rebut, sobretot per part d'un dels indígenes amb els quals va conviure, Albino. Amara és llavors un recull d'experiències, per això accepta que “pot semblar un poc autobiogràfic”, d'un poble que vol fugir d'occident per a mantindre's viu.