Reportaje de María Gorgues, para el Diari ARA, respecto a la hija de Ildefons Cerdà, y su paso por MéxicoFilla d'Ildefons Cerdà i de Clotilde Bosch, i nascuda a Barcelona, Clotilde Cerdà és desconeguda pel gran públic. Com a molt, navegant pel Google Earth o fent turisme a la Monumental, es pot ensopegar amb els Jardins Clotilde Cerdà, un espai entre parets mitgeres a tocar de la plaça de les Glòries. No és un cas únic d'oblit al país. A l'altra banda de la ciutat, el seu pare oficial no ha sortit gaire més ben parat: una plaça freda, inhòspita, amb un rètol en què amb prou feines hi figura el nom de l'autor de l'Eixample de Barcelona.
Hi ha un cert paral·lelisme entre la trajectòria vital de la Clotilde i la d'Ildefons Cerdà. L'un i l'altre van trobar poc reconeixement als seus projectes. Intèrpret de gran èxit i compositora, la Clotilde Cerdà cosmopolita volia implantar, primer a Madrid i després a Barcelona, els recursos en matèria d'instrucció i de cultura que tenien les dones d'altres països. Va ser l'única derrota d'una trajectòria d'èxits que va desenvolupar com a concertista d'arpa amb el pseudònim d'Esmeralda Cervantes.
Nena prodigi que als catorze anys ja feia macrogires que la portaven de Mèxic al Japó i que era rebuda amb honors als millors teatres i salons de la noblesa d'arreu del món, no es va recuperar mai del fracàs de l'Acadèmia Esmeralda Cervantes de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona que va obrir a Barcelona el 1885 i va tancar dos anys més tard.
A mossèn Cinto li recorda, en una carta del 1888 escrita en castellà: "Quants sofriments vaig passar amb la fundació de l'acadèmica, una obra grandiosa que havia de donar tants grans fruits, sobretot en un país en què a la dona només se li ensenya coqueteria!" I a Víctor Balaguer li escriu, des de Constantinoble, el 1892: "[...] i com si hagués fundat una escola de mals costums així es van desencadenar totes les males passions sobre mi, i amb una pèrdua de 22.000 pessetes la vaig tancar i vaig prendre vol cap a altres països on s'aprecia el mèrit".
Seguir leyendo en Más Información
Dos progressistes
Tant en l'aspecte professional com en el polític, Ildefons Cerdà va ser un gran defensor de la llibertat social i de pensament. La Clotilde/Esmeralda es va significar en l'ajuda als desvalguts, i en contra de l'esclavitud i de la pena capital. Sens dubte, en l'aspecte ideològic, els dos Cerdà es van radicalitzar amb el pas dels anys. La Clotilde va perdre el suport de les classes altes que l'admiraven mentre va ser una noia dòcil que tocava l'arpa. No van admetre la seva adhesió a la maçoneria, ni les seves idees sobre l'educació de les dones, ni la seva actitud pacifista. La casa reial espanyola, que fins aleshores l'havia protegida, també li va girar l'esquena. El comte de Morphy, quan encara no feia un any de l'obertura de l'acadèmia de Barcelona, li envia una carta en què li retreu un canvi de personalitat i d'aspiracions.
El secretari personal d'Alfons XII afegeix que "pensava que només volia ser artista". També l'avisa que opinar contra l'esclavitud a Cuba, ser protectora de la classe obrera catalana i preocupar-se per l'educació de la dona "perjudica els artistes". La Clotilde, que havia expressat algunes d'aquestes opinions per escrit, rep un últim consell de Guillermo Morphy: "Abandoni un to que no és conforme a la seriositat del meu caràcter i dels meus costums... Res de bombo, amiga meva."
Una data que balla
La data de naixement de Clotilde Cerdà Bosch ha fet ballar el cap als seus biògrafs. L'equívoc el pot haver provocat el mateix Cerdà, que va anotar en el seu diari, l'any 1862: "Febrer, 28, naixement de la Clotildina". Però el quadern té alguns errors, possiblement perquè és la transcripció d'uns apunts. Cerdà anota, el 29 de setembre del 1869, "Revolució a Madrid i Barcelona. Caiguda dels Borbons", quan Isabel II és destronada el 1868. Curiosament, al final de l'índex del diari, i sota l'epígraf "Dates notables", hi ha anotat el natalici de la nena el 28 de febrer del 1861. Aquesta data coincideix amb el Registre de Naixements de l'Arxiu Municipal de Barcelona i és, per tant, l'autèntica.
Filla il·legítima
El dia 27 de maig del 1864, Ildefons Cerdà s'assabenta a través de la seva dona, Clotilde Bosch Carbonell, que Clotildina (que té tres anys) no és filla seva. Les dues Clotildes marxen a Madrid. Dos dies més tard. Cerdà escriu en el seu diari: "Canvi de tots els mobles de la casa". El que no diuen les anotacions del diari és que l'enginyer i urbanista modifica el testament del 24 de març del 1864. En el nou, del 23 de setembre, ha desheretat la filla petita. En l'arbre genealògic familiar del 1938, la futura Esmeralda Cervantes apareixerà com a il·legítima. Aquesta circumstància, que es comença a fer pública cap als anys seixanta del segle XX, havia quedat restringida a l'entorn familiar i, pel que sembla, no va afectar la trajectòria artística i social de l'arpista.
Després de la separació del matrimoni Cerdà, la mare se'n va a Madrid i després a Roma amb la nena. A Itàlia, la Clotildina rep les primeres lliçons d'arpa amb només quatre anys. Clotilde Bosch és pintora i es relaciona amb Marià Fortuny i amb altres artistes de la capital italiana. Quan, el 1868, Isabel II s'instal·la al Palau de Castilla de París, Clotilde Bosch entra a treballar com a dama d'honor de la monarca i abandona la pintura per centrar-se en l'educació musical de la Clotildina. El debut en públic el farà, a Viena, l'any 1973, amb només dotze anys. Allà s'estrena com a nena prodigi.
Canvi de nom
L'èxit de la presentació a la capital austríaca li proporciona concerts en diverses ciutats alemanyes. A la tornada, l'espera el bateig com a Esmeralda Cervantes. Victor Hugo hi aporta el nom de la protagonista de Nostra Senyora de París i, sempre segons la versió del seu àlbum professional, que ara guarda la Biblioteca de Catalunya, Isabel II hi afegeix el cognom de Cervantes.
Aviat la batejaran per tercera vegada. La premsa i els cronistes de l'època l'anomenen àngel de la caritat, perquè l'arpista fa centenars d'actuacions benèfiques i desplega una activitat filantròpica espectacular en tots els països que visita. Clotilde Cerdà, en la seva correspondència amb Víctor Balaguer, s'autoanomena "trobadora catalana".
L'arpista compagina la presència a les corts reials i als salons de l'aristocràcia amb la tasca humanitària. Concerts benèfics a favor dels ferits de guerra, dels damnificats per inundacions, actuacions en ajuda dels pobres, petició d'indults, tómboles...
La carrera de l'Esmeraldina
Les filles de Clotilde Bosch i Ildefons Cerdà tenien habilitats artístiques. La gran, la Josefa, tocava l'orgue i va rebre grans elogis a l'escola parisenca on s'educava amb les seves dues germanes. La Rosita preferia la pintura, com la mare; i la Sol, la tercera, va escriure unes memòries. Aquesta última es portava deu anys amb la Clotildina.
La més petita, guiada cap a la música i cap a l'arpa per la mare, va respondre a les expectatives sota el mestratge dels virtuosos del moment: Antonio Zamara, a Viena, i Félix Godefroid, a París. La concertista d'arpa i musicòloga Zoraida Ávila afirma que Clotilde Cerdà "va ser una gran intèrpret que tocava obres d'envergadura; obres difícils des del punt de vista de l'execució". El seu repertori es nodria d'autors contemporanis com ara Parish Alvars, Godefroid, Thomas, Oberthür, Gounod i Strauss fill. També tocava Haydn i composicions pròpies.
Més enllà del seu talent com a concertista i com a compositora, l'èxit d'Esmeralda Cervantes i la seva carrera impecable tenen molt a veure amb les directrius maternes. Clotilde Bosch feia de representant artística i d'assessora d'imatge de la filla. Administrava la xarxa de recomanacions que li proporcionava l'entorn de la monarquia espanyola i feia coincidir les gires de la concertista amb les Exposicions Universals.
Virtuosisme musical
Les cròniques de l'època posen els sentiments caritatius de l'Esmeralda a l'altura de les seves grans qualitats musicals. En una biografia recent sobre l'arpista molt completa que ha editat l'editorial madrilenya ARLU (acompanyada d'un facsímil del text Historia del arpa, obra de Clotilde Cerdà ), la musicòloga Maria Dolores Cuadrado es pregunta si un dels objectius d'aquest desplegament filantròpic era, també, un interès per "fer-se perdonar el fet de no ser realment filla de l'urbanista Cerdà tot i portar-ne el cognom".
Interrogants a banda, l'ajut al proïsme per part de les classes més afavorides era una forma de distinció, social i moral, de la societat del XIX. Sense dubtar de la sinceritat de la seva consciència social, l'Esmeralda repetia la pauta de Franz Liszt, un músic molt popular que va destinar, a la segona meitat de la seva carrera, tots els concerts a beneficència. L'arpista, una triomfadora del moment, no podia ser menys; havia d'estar a l'altura de la seva llegenda, al nivell del personatge Esmeralda Cervantes.
Les gires de la "trobadora catalana"
El periple d'Esmeralda Cervantes comença amb un primer viatge artístic per Europa, però el 1874, als tretze anys, ja creua l'Atlàntic cap a l'Argentina, amb parada a Anglaterra. Als catorze, fa una macrogira que la portarà, des de mitjans del 1875 fins al 1877, a Portugal, a cinc països de l'Amèrica del Sud, al Carib, a Mèxic, als Estats Units (Nova York i Filadèlfia), a les Filipines i al Japó. Algunes cròniques també diuen que va ser a l'Índia, Rússia, Turquia i Egipte.
El 1878 és un any relativament tranquil (París, Madrid, Barcelona...). L'any següent se'n té notícia a Cuba; després, a Egipte, les Filipines i altres països de l'Àsia; acabarà l'any entre França i Itàlia. El 1880 torna al Brasil, Portugal i les Canàries per repetir, l'any després, a l'Argentina. Segueix una etapa més sedentària, comparada amb el vertigen anterior, i el 1887, als vint-i-sis anys, s'instal·la a Alemanya. Els cinc anys següents alterna Anglaterra i Grècia amb una estada a Constantinoble, on ensenya arpa a l'harem del sultà otomà Abdul Hamid Khan II. El 1893 torna als Estats Units, i el 1894, a Rússia. Quan es casa, el 1895, acaba les gires però no els viatges. Viu temporades llargues al Brasil, a Mèxic i a Santa Cruz de Tenerife, on està enterrada.
L'empresària
La situació econòmica de les dues Clotildes no va ser fàcil. Un anys després de separar-se, Ildefons Cerdà va passar una pensió de 6.000 rals a la seva exdona. Clotilde Bosch, la mare, va veure aviat que no es guanyaria la vida com a pintora i l'activitat de la filla com a concertista va passar a ser la font d'ingressos de totes dues.
Com altres músics del seu temps, la virtuosa intèrpret va ser artista de cambra de la noblesa. En una carta que es conserva a la biblioteca del monestir de Montserrat, l'arpista explica a Jacint Verdaguer que el ducat de Saxònia-Coburg-Gotha li ha fet una proposta. "M'ha assegurat durant 5 anys 1.000 francs al mes, habitació a Palau i, si no vull continuar després dels 5 anys, una pensió fins a la meva mort". L'Esmeralda va acceptar el tracte i és l'única dada econòmica documentada, ja que l'aristocràcia internacional pagava les seves actuacions amb or, joies i regals valuosos.
Una altra font d'ingressos eren els concerts a benefici propi. Sorprenentment, el 1881 Clotilde Cerdà fa d'empresària. Vivint a cavall entre el Brasil i l'Argentina, mare i filla llancen el Tonatiyacapan (una paraula que significa filla del sol), una "tintura-aigua de tocador", la panacea contra diversos mals.
Però l'aventura del preparat miraculós no va proporcionar l'estabilitat econòmica a les dues dones, que intenten instal·lar-se a Espanya. L'Esmeralda anuncia lliçons particulars al seu domicili de Madrid i lluita per aconseguir la càtedra d'arpa al Real Conservatorio. El 1883 fa les oposicions però no guanya la plaça del centre madrileny. Després d'aquest intent de tenir una vida més estable, marxen a Barcelona, on l'Esmeralda ofereix classes d'arpa al seu pis del passeig de Gràcia. Sense deixar de fer concerts, impulsa l'Acàdemia Esmeralda Cervantes de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona, que mantindrà oberta durant dos anys a la rambla de Canaletes, a les golfes de l'antic Hotel Continental.
Clotilde versus Esmeralda
Viure amb dos noms, gairebé amb dues personalitats, no va ser l'únic repte per a Clotilde Cerdà. Quan la dona d'idees es va voler imposar a l'artista, al personatge angèlic que havia de complaure tothom, li van tallar les ales. Però, segurament, a la vida de la Clotilde/Esmeralda hi va haver un tràngol especialment difícil: el pas de nena prodigi a concertista adulta.
L'atracció del seu virtuosisme infantil i juvenil havia minvat, i encara no hi havia lloc per a les arpistes a les orquestres. Les temptatives de canviar una existència itinerant per una de més reposada sembla que indiquen que ja no tenia l'èxit d'abans. A l'àlbum hi podria haver alguna altra pista d'aquesta crisi. Segons una carta de Manuel Fernández y González, els versos que li dedica aquest escriptor són un bàlsam que curen les ferides de l'Esmeralda, que té disset anys. "Són ferides de l'ànima. Una ànima que se sent òrfena, que té fred sense una altra ànima somniada", diu el poeta de cinquanta-set anys, i afegeix: "La glòria no omple el cor".
A mossèn Cinto li recorda, en una carta del 1888 escrita en castellà: "Quants sofriments vaig passar amb la fundació de l'acadèmica, una obra grandiosa que havia de donar tants grans fruits, sobretot en un país en què a la dona només se li ensenya coqueteria!" I a Víctor Balaguer li escriu, des de Constantinoble, el 1892: "[...] i com si hagués fundat una escola de mals costums així es van desencadenar totes les males passions sobre mi, i amb una pèrdua de 22.000 pessetes la vaig tancar i vaig prendre vol cap a altres països on s'aprecia el mèrit".
Seguir leyendo en Más Información
Dos progressistes
Tant en l'aspecte professional com en el polític, Ildefons Cerdà va ser un gran defensor de la llibertat social i de pensament. La Clotilde/Esmeralda es va significar en l'ajuda als desvalguts, i en contra de l'esclavitud i de la pena capital. Sens dubte, en l'aspecte ideològic, els dos Cerdà es van radicalitzar amb el pas dels anys. La Clotilde va perdre el suport de les classes altes que l'admiraven mentre va ser una noia dòcil que tocava l'arpa. No van admetre la seva adhesió a la maçoneria, ni les seves idees sobre l'educació de les dones, ni la seva actitud pacifista. La casa reial espanyola, que fins aleshores l'havia protegida, també li va girar l'esquena. El comte de Morphy, quan encara no feia un any de l'obertura de l'acadèmia de Barcelona, li envia una carta en què li retreu un canvi de personalitat i d'aspiracions.
El secretari personal d'Alfons XII afegeix que "pensava que només volia ser artista". També l'avisa que opinar contra l'esclavitud a Cuba, ser protectora de la classe obrera catalana i preocupar-se per l'educació de la dona "perjudica els artistes". La Clotilde, que havia expressat algunes d'aquestes opinions per escrit, rep un últim consell de Guillermo Morphy: "Abandoni un to que no és conforme a la seriositat del meu caràcter i dels meus costums... Res de bombo, amiga meva."
Una data que balla La data de naixement de Clotilde Cerdà Bosch ha fet ballar el cap als seus biògrafs. L'equívoc el pot haver provocat el mateix Cerdà, que va anotar en el seu diari, l'any 1862: "Febrer, 28, naixement de la Clotildina". Però el quadern té alguns errors, possiblement perquè és la transcripció d'uns apunts. Cerdà anota, el 29 de setembre del 1869, "Revolució a Madrid i Barcelona. Caiguda dels Borbons", quan Isabel II és destronada el 1868. Curiosament, al final de l'índex del diari, i sota l'epígraf "Dates notables", hi ha anotat el natalici de la nena el 28 de febrer del 1861. Aquesta data coincideix amb el Registre de Naixements de l'Arxiu Municipal de Barcelona i és, per tant, l'autèntica.
Filla il·legítima
El dia 27 de maig del 1864, Ildefons Cerdà s'assabenta a través de la seva dona, Clotilde Bosch Carbonell, que Clotildina (que té tres anys) no és filla seva. Les dues Clotildes marxen a Madrid. Dos dies més tard. Cerdà escriu en el seu diari: "Canvi de tots els mobles de la casa". El que no diuen les anotacions del diari és que l'enginyer i urbanista modifica el testament del 24 de març del 1864. En el nou, del 23 de setembre, ha desheretat la filla petita. En l'arbre genealògic familiar del 1938, la futura Esmeralda Cervantes apareixerà com a il·legítima. Aquesta circumstància, que es comença a fer pública cap als anys seixanta del segle XX, havia quedat restringida a l'entorn familiar i, pel que sembla, no va afectar la trajectòria artística i social de l'arpista.
Després de la separació del matrimoni Cerdà, la mare se'n va a Madrid i després a Roma amb la nena. A Itàlia, la Clotildina rep les primeres lliçons d'arpa amb només quatre anys. Clotilde Bosch és pintora i es relaciona amb Marià Fortuny i amb altres artistes de la capital italiana. Quan, el 1868, Isabel II s'instal·la al Palau de Castilla de París, Clotilde Bosch entra a treballar com a dama d'honor de la monarca i abandona la pintura per centrar-se en l'educació musical de la Clotildina. El debut en públic el farà, a Viena, l'any 1973, amb només dotze anys. Allà s'estrena com a nena prodigi.
Canvi de nom
L'èxit de la presentació a la capital austríaca li proporciona concerts en diverses ciutats alemanyes. A la tornada, l'espera el bateig com a Esmeralda Cervantes. Victor Hugo hi aporta el nom de la protagonista de Nostra Senyora de París i, sempre segons la versió del seu àlbum professional, que ara guarda la Biblioteca de Catalunya, Isabel II hi afegeix el cognom de Cervantes.
Aviat la batejaran per tercera vegada. La premsa i els cronistes de l'època l'anomenen àngel de la caritat, perquè l'arpista fa centenars d'actuacions benèfiques i desplega una activitat filantròpica espectacular en tots els països que visita. Clotilde Cerdà, en la seva correspondència amb Víctor Balaguer, s'autoanomena "trobadora catalana".
L'arpista compagina la presència a les corts reials i als salons de l'aristocràcia amb la tasca humanitària. Concerts benèfics a favor dels ferits de guerra, dels damnificats per inundacions, actuacions en ajuda dels pobres, petició d'indults, tómboles...
La carrera de l'Esmeraldina
Les filles de Clotilde Bosch i Ildefons Cerdà tenien habilitats artístiques. La gran, la Josefa, tocava l'orgue i va rebre grans elogis a l'escola parisenca on s'educava amb les seves dues germanes. La Rosita preferia la pintura, com la mare; i la Sol, la tercera, va escriure unes memòries. Aquesta última es portava deu anys amb la Clotildina.
La més petita, guiada cap a la música i cap a l'arpa per la mare, va respondre a les expectatives sota el mestratge dels virtuosos del moment: Antonio Zamara, a Viena, i Félix Godefroid, a París. La concertista d'arpa i musicòloga Zoraida Ávila afirma que Clotilde Cerdà "va ser una gran intèrpret que tocava obres d'envergadura; obres difícils des del punt de vista de l'execució". El seu repertori es nodria d'autors contemporanis com ara Parish Alvars, Godefroid, Thomas, Oberthür, Gounod i Strauss fill. També tocava Haydn i composicions pròpies.
Més enllà del seu talent com a concertista i com a compositora, l'èxit d'Esmeralda Cervantes i la seva carrera impecable tenen molt a veure amb les directrius maternes. Clotilde Bosch feia de representant artística i d'assessora d'imatge de la filla. Administrava la xarxa de recomanacions que li proporcionava l'entorn de la monarquia espanyola i feia coincidir les gires de la concertista amb les Exposicions Universals.
Virtuosisme musical Les cròniques de l'època posen els sentiments caritatius de l'Esmeralda a l'altura de les seves grans qualitats musicals. En una biografia recent sobre l'arpista molt completa que ha editat l'editorial madrilenya ARLU (acompanyada d'un facsímil del text Historia del arpa, obra de Clotilde Cerdà ), la musicòloga Maria Dolores Cuadrado es pregunta si un dels objectius d'aquest desplegament filantròpic era, també, un interès per "fer-se perdonar el fet de no ser realment filla de l'urbanista Cerdà tot i portar-ne el cognom".
Interrogants a banda, l'ajut al proïsme per part de les classes més afavorides era una forma de distinció, social i moral, de la societat del XIX. Sense dubtar de la sinceritat de la seva consciència social, l'Esmeralda repetia la pauta de Franz Liszt, un músic molt popular que va destinar, a la segona meitat de la seva carrera, tots els concerts a beneficència. L'arpista, una triomfadora del moment, no podia ser menys; havia d'estar a l'altura de la seva llegenda, al nivell del personatge Esmeralda Cervantes.
Les gires de la "trobadora catalana"
El periple d'Esmeralda Cervantes comença amb un primer viatge artístic per Europa, però el 1874, als tretze anys, ja creua l'Atlàntic cap a l'Argentina, amb parada a Anglaterra. Als catorze, fa una macrogira que la portarà, des de mitjans del 1875 fins al 1877, a Portugal, a cinc països de l'Amèrica del Sud, al Carib, a Mèxic, als Estats Units (Nova York i Filadèlfia), a les Filipines i al Japó. Algunes cròniques també diuen que va ser a l'Índia, Rússia, Turquia i Egipte.
El 1878 és un any relativament tranquil (París, Madrid, Barcelona...). L'any següent se'n té notícia a Cuba; després, a Egipte, les Filipines i altres països de l'Àsia; acabarà l'any entre França i Itàlia. El 1880 torna al Brasil, Portugal i les Canàries per repetir, l'any després, a l'Argentina. Segueix una etapa més sedentària, comparada amb el vertigen anterior, i el 1887, als vint-i-sis anys, s'instal·la a Alemanya. Els cinc anys següents alterna Anglaterra i Grècia amb una estada a Constantinoble, on ensenya arpa a l'harem del sultà otomà Abdul Hamid Khan II. El 1893 torna als Estats Units, i el 1894, a Rússia. Quan es casa, el 1895, acaba les gires però no els viatges. Viu temporades llargues al Brasil, a Mèxic i a Santa Cruz de Tenerife, on està enterrada.
L'empresària
La situació econòmica de les dues Clotildes no va ser fàcil. Un anys després de separar-se, Ildefons Cerdà va passar una pensió de 6.000 rals a la seva exdona. Clotilde Bosch, la mare, va veure aviat que no es guanyaria la vida com a pintora i l'activitat de la filla com a concertista va passar a ser la font d'ingressos de totes dues.
Com altres músics del seu temps, la virtuosa intèrpret va ser artista de cambra de la noblesa. En una carta que es conserva a la biblioteca del monestir de Montserrat, l'arpista explica a Jacint Verdaguer que el ducat de Saxònia-Coburg-Gotha li ha fet una proposta. "M'ha assegurat durant 5 anys 1.000 francs al mes, habitació a Palau i, si no vull continuar després dels 5 anys, una pensió fins a la meva mort". L'Esmeralda va acceptar el tracte i és l'única dada econòmica documentada, ja que l'aristocràcia internacional pagava les seves actuacions amb or, joies i regals valuosos.
Una altra font d'ingressos eren els concerts a benefici propi. Sorprenentment, el 1881 Clotilde Cerdà fa d'empresària. Vivint a cavall entre el Brasil i l'Argentina, mare i filla llancen el Tonatiyacapan (una paraula que significa filla del sol), una "tintura-aigua de tocador", la panacea contra diversos mals.
Però l'aventura del preparat miraculós no va proporcionar l'estabilitat econòmica a les dues dones, que intenten instal·lar-se a Espanya. L'Esmeralda anuncia lliçons particulars al seu domicili de Madrid i lluita per aconseguir la càtedra d'arpa al Real Conservatorio. El 1883 fa les oposicions però no guanya la plaça del centre madrileny. Després d'aquest intent de tenir una vida més estable, marxen a Barcelona, on l'Esmeralda ofereix classes d'arpa al seu pis del passeig de Gràcia. Sense deixar de fer concerts, impulsa l'Acàdemia Esmeralda Cervantes de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona, que mantindrà oberta durant dos anys a la rambla de Canaletes, a les golfes de l'antic Hotel Continental.
Clotilde versus Esmeralda
Viure amb dos noms, gairebé amb dues personalitats, no va ser l'únic repte per a Clotilde Cerdà. Quan la dona d'idees es va voler imposar a l'artista, al personatge angèlic que havia de complaure tothom, li van tallar les ales. Però, segurament, a la vida de la Clotilde/Esmeralda hi va haver un tràngol especialment difícil: el pas de nena prodigi a concertista adulta.
L'atracció del seu virtuosisme infantil i juvenil havia minvat, i encara no hi havia lloc per a les arpistes a les orquestres. Les temptatives de canviar una existència itinerant per una de més reposada sembla que indiquen que ja no tenia l'èxit d'abans. A l'àlbum hi podria haver alguna altra pista d'aquesta crisi. Segons una carta de Manuel Fernández y González, els versos que li dedica aquest escriptor són un bàlsam que curen les ferides de l'Esmeralda, que té disset anys. "Són ferides de l'ànima. Una ànima que se sent òrfena, que té fred sense una altra ànima somniada", diu el poeta de cinquanta-set anys, i afegeix: "La glòria no omple el cor".
L'escriptor s'havia fet molt popular amb les seves novel·les històriques romàntiques i era un reconegut tarambana i faldiller. Clotilde Bosch no deuria considerar perillosa la retòrica fulletonesca del novel·lista. En canvi, va apartar l'Esmeralda d'un seductor força més sòlid quan, amb vint-i-dos anys, va quedar fascinada per Juan Montalvo. Ideòleg revolucionari i assagista brillant, l'escriptor equatorià (fill d'un immigrant andalús) era un Don Joan. Amb l'arpista va mantenir una correspondència més o menys amorosa fins que Montalvo li va escriure: "A la vida importa poc que jo baixi a la mort però moro mil vegades abans que entretenir-te amb mentides i promeses".
L'Esmeralda tenia trenta-quatre anys quan es va casar amb Óscar Grossman, un brasiler ric. "Me n'alegro molt que la teva mare n'estigui satisfeta", diu Isabel II a la núvia. Quan encara era soltera, des del seu exili forçós a Turquia, escriu al seu amic i confident Víctor Balaguer: "No comprenc com he pogut ser un geni si l'àngel maligne va desplegar les ales sobre meu".
Un cop més, Clotilde Cerdà es demanava per què, en contrast amb el seu èxit al món, no va reeixir al seu propi país.
L'elixir mexicà a Barcelona
La història del Tonatiyacapan, l'extracte a base de plantes contra el còlera i altres malalties infeccioses, comença a Mèxic. El 1877, Esmeralda Cervantes va aconseguir que el president Porfirio Díaz indultés un condemnat a mort. El reu era José María Téllez i, pocs dies després, afectada ella per la febre groga, ell li salvaria la vida amb un remei autòcton. "El mateix indi -diu Clotilde- em va donar aquest secret, el de les plantes amb les quals s'havia fet la medicina, i la manera de preparar-la". A la publicitat, Téllez és Jicotencatl de la Vall de Huatulco.
Segons explica a la carta, conservada al Museu Hagley de la ciutat nord-americana de Wilmington i datada a Buenos Aires el setembre del 1881, la Clotilde i la seva mare tenien previst fer la producció de Tonatiyacapan a Madrid, on també fabricarien pomada i sabó. La nota es dirigeix a la casa Lanman & Kemp de Nova York, i els ofereix la distribució del Tonatiyacapan a escala mundial (excepte Espanya, Portugal i les seves colònies). Es venia a 3 dòlars (a 10 francs a Europa) l'ampolla.
A Barcelona i a Lisboa hi havia els dipòsits europeus del medicament.
L'àlbum de la concertista és un document que segueix la pauta dels que es van posar de moda entre les dames refinades del segle XIX: es tractava d'un registre de caràcter social al servei de l'elogi de la senyora que el compilava. El d'Esmeralda Cervantes té al voltant de 360 documents: fotos, diplomes, poemes, il·lustracions, dedicatòries, cartes, entre d'altres, distribuïts en un total de 150 pàgines, d'uns 50x30 centímetres aproximadament.
L'àlbum s'ha convertit en una de les principals fonts d'informació per als investigadors que volen treure l'entrellat de la vida d'Esmeralda Cervantes, que no de Clotilde Cerdà.
Malauradament, l'àlbum amaga la persona, la dona, i es posa al servei de l'artista, encara que, sorprenentment, la informació musical hi és mínima. Dels centenars de concerts que va fer, només hi ha un parell de programes, i per estudiar el seu repertori s'ha de recórrer a les hemeroteques.
Ja a l'època, l'àlbum funcionava com un dossier o com una llarga nota de premsa que facilitava la informació al cronista i va inspirar alguns articles.
En un article sobre Esmeralda Cervantes publicat el 1876 a la Ilustración Española y Americana , Juan Pérez de Guzmán s'hi refereix: "Va obrir a la meva amistat dos fulls brillants del llibre de la seva història".
A la mort de Clotilde Cerdà, el 12 d'abril del 1926 a Santa Cruz de Tenerife, la necrològica de la Revista Musical Catalana ja es lamentava que l'àlbum no pogués ser en algun centre cultural de Barcelona.
La Biblioteca de Catalunya el va comprar el 1999 a un antiquari alemany que l'havia adquirit a Leipzig. El febrer del 2012, en va exposar una selecció de documents, una bona mostra del treball de restauració del centre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario