Juan Villoro, entrevistado en El Periódico de Catalunya

Mentre es posava en marxa el compte enrere d'aquella suposada profecia maia que vaticinava la fi del món, l'escriptor mexicà Juan Villoro s'aplicava a escriure Arrecife (Anagrama), una novel·la que trena la seva història sobre les utopies perdudes de la contracultura, l'espectacularització de la violència i les amistats redemptores. Tot això situat en l'acalorat marc caribeny d'un resort imaginari on treballen l'exmúsic de rock Tony Góngora i el seu vell col·lega Mario Müller i on els turistes s'allotgen per rebre emocions al límit, símbol de la perillositat desbordant que oprimeix el país.

-Assegura que en l'origen de les seves ficcions sempre hi ha una imatge. ¿Quina és la que ha provocat aquesta novel·la?

-Em vaig imaginar dues persones davant del mar. Un ha oblidat molts detalls de la seva vida i l'altre l'està ajudant a recuperar-los. De sobte, sorgeix el dubte de si aquells records són reals o si l'amic està aprofitant la circumstància per implantar-li la seva pròpia memòria. La meva pregunta com a novel·lista és ¿per què ho fa? ¿Per a què l'està preparant?

-Si te'n recordes dels anys 60 és que no hi eres. Això ens porta al tema de les drogues.

-Efectivament, Góngora va prendre tantes drogues que se li va esborrar la memòria.

-També introdueix el tema de la contracultura tan vinculada al rock.

-El rock forma part de la meva pròpia experiència. Jo vaig portar un programa radiofònic de rock i vaig formar part d'un grup. Crec en la migració de la contracultura, malgrat que se la considera una sèrie de somnis fracassats. Resumint, l'alliberament sexual va desembocar en la sida; la vida a la natura dels hippies, en la destrucció de l'entorn; la necessitat de transformar la societat, en el terrorisme; el rock, en el màrqueting. La veritat és que la majoria dels inventors de Silicon Valley provenen del San Francisco dels anys 70, o sigui que el que no van poder complir a través de les drogues ho estan fent ara a través de les noves tecnologies i la realitat virtual.

-¿La Pirámide, aquell resort per a europeus i nord-americans avorrits, podria ser una metàfora del Mèxic actual?

-I tant. La violència existeix allà en una doble faceta. Com a realitat, per descomptat, i com a representació. Aquells turistes necessiten una realitat en la qual existeixi la possibilitat que et segresti una guerrilla. Això dóna versemblança a aquell perill recreatiu en el llindar de la realitat o la fantasia.

Seguir leyendo en Más Información

-En la novel·la hi ha una reflexió sobre la violència de Mèxic i sobre com aquesta violència és presentada a l'opinió pública.

-Al meu país hem tingut en els últims cinc anys més de 50.000 morts en l'anomenada guerra del narcotràfic. La idea de violència ja no se situa en una realitat paral·lela a la qual únicament tenen accés els mafiosos i s'ha ampliat a tots els ciutadans, que en qualsevol moment poden formar part d'un dany col·lateral.

-La violència s'ha fet més visible. ¿És això?

-I perquè sigui així és cada vegada més elaborada. Els grups criminals han dissenyat firmes d'autor. Per exemple, embolcallen les víctimes en mantes, i són els anomenats encobijados. Uns altres fiquen els cadàvers en maleters, els encajuelados. Uns altres decapiten. A uns altres se'ls fa la corbata colombiana, que és treure la llengua per la tràquea. En fi, que no només es desplega una gran violència, sinó també la seva representació.

-I això va calant en la societat.

-Bona part de la vitalitat econòmica del país procedeix del narcotràfic. Aquest desenvolupament ha provocat un deteriorament social i moral molt potent. Hi ha una ombra intermèdia on s'entrecreuen la societat mexicana i el narcotràfic. En aquesta zona hi ha empreses de rentat de diners, hi ha gent que cobra del narcotràfic però que no ho sap i gent que aprofita aquest clima per a formes de representació que poden anar des de la novel·la fins a un resort al Carib.

-¿Quins són els seus límits com a autor a l'hora d'abordar el tema?

-Sempre hi pot haver l'escriptor que se n'aprofiti amb afany sensacionalista. Jo sé que si escrivís un llibre sobre el narcotràfic, de forma pura i dura, les possibilitats de circulació serien més grans. De fet, he rebut ofertes d'editors perquè és un tema rendible i amb molt morbo.

-No obstant, la responsabilitat final el porta a escriure.

-Seria indigne no donar compte d'un vessament de sang i del desgast i la descomposició d'una societat, però alhora el narrador ha de preservar fins i tot enmig de l'infern una finestra cap al que no és infern. S'han de crear possibilitats de plaer, felicitat i humor. A Mèxic passem molt fàcilment del Carnaval a l'Apocalipsi i a vegades confonem les dues categories i ja no saps si estàs en l'un o l'altra. Així que he volgut mostrar com enmig del caos es poden construir llaços solidaris entre les víctimes.

-L'apocalipsi, maia o no, té molt a veure amb el clima de la seva novel·la.

-La pulsió d'aquells turistes que han reservat per al desembre d'aquest any tots els hotels de Yucatán, no pas per evitar la fi del món sinó per veure-la a primera fila, és un bon material literari. Quan allò s'acabi, uns tornaran als seus països i es divorciaran, altres es dedicaran a causes filantròpiques, altres donaran en adopció els seus gossos, altres canviaran de sexe. La literatura el que fa és imaginar les causes personals de tots ells.