En el Centenari de Joan Sales, exiliat català a Mèxic

Artículo de Jaume Clotet al diari El Punt

Enguany farà cent anys del naixement de Joan Sales. Nascut a Barcelona el 19 de novembre del 1912 a Barcelona en el si d'una família catalanista tradicional procedent de Vallclara, a la Conca de Barberà, representa moltes coses que es resumeixen en una: encarna com ningú una manera d'entendre el país, una manera de ser català, probablement la més autèntica i la menys còmoda. Ell, al costat d'un grup minúscul de persones, va protagonitzar una tasca transcendental; va guardar el testimoni d'una de les famílies espirituals del catalanisme i el va saber passar a la següent generació. Gràcies a ell, entre la fi de la Guerra Civil Espanyola i la restauració de la Generalitat no hi ha la foscor absoluta. Va encendre un fanal i va fer, discretament, un recorregut de cinc dècades.

Abans d'això, però, ja va exhibir una gran visió a llarg termini. Joan Sales entén abans que ningú, i en plena guerra, que el país està per damunt de les ideologies internacionals. Més encara; que el país és víctima d'aquestes ideologies. És oficial de l'exèrcit republicà i milita al PSUC, però aprofita un permís per donar-se'n de baixa i afiliar-se a Unió, el partit rep de tots costats. També comprèn ràpidament que ni franquistes ni republicans són cap garantia de res per a Catalunya. Si al front aguanta les bombes feixistes, a la rereguarda el Servei d'Intel·ligència Militar (SIM) republicà provoca la mort de tres dels seus germans, a qui té tancats en un camp de concentració.

Durant la guerra, Joan Sales s'escriu dotzenes de cartes amb el poeta Màrius Torres, convalescent al sanatori de Puig d'Olena. Aquesta correspondència, que veurà la llum amb el nom de Cartes a Màrius Torres, constitueix una de les obres literàries catalanes cabdals i reclou tota la filosofia vital de Joan Sales. Posa la pell de gallina pensar que les va escriure abans de complir 30 anys, demostrant una maduresa intel·lectual precoç i un immens talent literari.

Perduda la guerra, l'exili. Primer França, després la República Dominicana i al final Mèxic. Però ell té pressa.

Juntament amb Raimon Galí, amb qui havia fundat els imprescindibles Quaderns de l'Exili, decideix tornar a la pàtria de seguida que sigui possible. “Val més aixecar la paret d'una ermita a Catalunya que no pas una catedral a Mèxic”, diu. També en això és un visionari; intueix que la dictadura va per llarg i que romandre a l'exili equival a l'esllanguiment, a la desconnexió amb el país. Els que s'hi queden, efectivament, els perdrem per sempre.

Torna a Barcelona amb una missió i s'hi dedica amb cor i ànima. Basteix del no-res el Club Editor per publicar autors contemporanis catalans i estrangers, de qualitat, per nodrir un públic lector que veu al llindar de la desaparició. Esquiva la dictadura i edita llibres com ara La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda; El testament, de Xavier Benguerel, i Bearn o la sala de les nines, de Llorenç Villalonga. També hi publica la seva gran obra, Incerta glòria, una de les deu millors novel·les catalanes del segle XX. Joan Sales mor el 1983 i reposa per sempre a Siurana. Ara que en celebrem el centenari és moment de preguntar-nos què ha passat, durant molts anys, amb Joan Sales. A mi ningú no me'n va parlar ni a l'escola ni a la universitat, i això que vaig acabar dues carreres de lletres. Intueixo que els guardians de l'educació l'han bandejat; és un autor que fa pensar massa. Jo el vaig conèixer no fa tants anys, quasi per atzar, perquè Joan Sales és un escriptor que viatja a través del boca-orella.