Superbarrio, a la Barceloneta

Este lunes la periodista Catalina Gayá publica en El Periódico este divertido e interesante artículo sobre Superbarrio, o su alter ego Marco Rascón, de quien hemos estado hablando las últimas semanas aprovechando su paso por Barcelona.

Marco Rascón puja davant meu les escales del metro a la Barceloneta i no el reconec. La meva cita és amb Superbarrio i aquest senyor grassonet que impedeix que avanci només és per mi algú més. A dalt, un amic m'espera. Em sorprenc quan, abans que el meu amic em vegi, jo el veig a ell que saluda l'anònim panxarrut. ¿Aquest és l'heroi que durant anys ha mobilit

zat milers de mexicans a través de l'Assemblea de Barris contra autoritats corruptes i propietaris voraços? Només amb una salutació, i encara sense posar-se el seu vestit de lluitador mexicà, m'adono que home i emmascarat són la mateixa entitat. Al «¿com està?», segueix una afirmació contundent: «Quan tot està tan malament, s'ha de tornar a sortir al carrer».

Seguir llegint a Más Información

Superman va néixer a Nova York i combatia les forces del mal. Superbarrio va néixer a Mèxic, el 1987, i durant uns anys es va dedicar a defensar el dret a la vivenda. Un dia estava al barri de Tepito lluitant contra el desallotjament d'unes famílies pobres i, l'endemà, al Zócalo manifestant-se contra el procés especulatiu que pateix el centre de la ciutat i que ha expulsat els fills dels veïnats.

Fa una dècada, reconeix, va penjar el vestit a l'armari i es va refugiar darrere dels fogons dels tres restaurants que regenta a la ciutat de Mèxic. «Els únics que no són territori Slim», fent al·lusió a la quantitat de restaurants que té Carlos Slim, el magnat mexicà i l'home més ric del món segons Forbes. ¿Per què ara s'ha tornat a posar la màscara? «Això ja està podrit. Cal començar de zero», reclama.

Camina per l'avinguda de Joan de Borbó, embrancat en una xerrada que recorre els monopolis de la telefonia, del ciment i de les televisions a Mèxic; la privatització de la salut arreu del món; la crisi de valors de la humanitat. Al cap d'una estona, en aquest mateix barri, pujarà fins a un setè pis sense ascensor i es posarà les mitges vermelles en un micropís de 20 micrometres quadrats i que val 450 euros al mes de lloguer.

Ja vestit com a Superbarrio, la primera persona amb qui es topa al carrer és Paco Moya, veí i membre de l'associació de veïns L'Òstia. La xerrada surt espontàniament. No cada dia un es topa amb un emmascarat vestit de vermell. «¿I vostè?», li pregunta el Paco. I Superbarrio li parla dels drets dels veïns a tenir una vivenda digna. Moya el convida a L'Òstia.

Al carrer de Vinaròs una noia, amb cara d'indiferència, ni s'immuta quan es troba amb ell. A prop del mercat, una parella el confon amb El Santo, el vell lluitador mexicà, aquest de ring.

Alguns s'animen a preguntar-li qui és. I, llavors, Superbarrio els parla de les desigualtats i injustícies mexicanes. Qui més qui menys li replica que per aquestes terres les coses tampoc no estan gaire bé. A Barcelona, hi va arribar convidat per The Influencers.

Un grup de marroquins li pregunten si és «realitat o fantasia». Fa estona que ell m'ha preguntat a mi quina és la diferència entre realitat i fantasia. I, el mateix que a mi, els diu que per ell és el mateix.