Antoni Pinya, esculapio en Mexicali

El Diari de Sabadell publica la entrevista a Antoni Pinya, sacerdote y pedagogo que fue director de los Esculapios de Sabadell (1976-1985) y del Instituto Vidal i Barraquer. Pinya vive en Mexicali desde el año 2007 y coordina escuelas de refuerzo, donde convive con la miseria, la droga y el tráfico fronterizo con los EEUU. Os ofrecemos la entrevista.

Un record del seu pas pels Escolapis de Sabadell.
El centenari de l’edifici, les primeres obres del pavelló esportiu, l’inici de  l’ensenyament mixte i en català…

El seu tancament. Allò va ser molt dur. Haver de tancar un institut i acomiadar professors va ser una experiència molt dolorosa.

I se’n va anar a Mèxic. Ja estava jubilat. Què el motivava a marxar?

La possibilitat de sentir-me més útil. Si ets capellà i pedagog, allà la gent et demana per tot.

Quina és exactament la seva feina?

Amb altres escolapis catalans, fem educació no formal. És a dir, donem coneixements bàsics -llegir, escriure i les quatre regles-, a nanos de fins a 12 anys a horari extraescolar. 

Seguir leyendo en Más Información

És necessari?

Sí perquè a les seves escoles a vegades no hi van ni els professors. A les nostres «escuelitas» troben uns voluntaris que els atenen personalment en grups reduïts de dos o tres alumnes, els potencien la lectura i aprenen tot jugant.

A les colònies d’estiu, els Cali-veranos (Cali de Califòrnia). Però abans fan un curs a Barcelona i un altre allà. Res de venir a fer turisme.

Tot a Mexicali?

Els primers vuit mesos vaig ser a Tijuana, a més de 200 kms.

Tijuana sóna fatal.

És una ciutat enorme on els soldats patrullen constantment pels carrers amb les mans a l’ametralladora i pateixes perquè no se’ls escapi cap tret.

Pot passar?

Les «balaceras» són freqüents. Sovint sents trets pel carrer i apareix gent assassinada.

Pateix vostè aquest ambient?

Amb petits furts. Un dia m’estava dutxant i tot d’una se’m va acabar l’aigua perquè m’estaven robant la canonada. En venen el coure.

Mai no li ha passat res?

Tenim la casa protegida amb reixes a totes les finestres i mai no sortim a peu. Jo sempre vaig en cotxe a tot arreu.

Déu n’hi do.

Un dia el carrer de casa el va tancar l’exèrcit quasi un mes perquè hi van trobar un magatzem de cotxes robats.

L’exèrcit és més de fiar que la policia?

Sí. Quan detenen narcotraficants o segrestadors sempre hi ha algun policia implicat. Un cop a Tijuana hi va haver un tiroteig entre dos grups de policies.

Van detenir els bons als dolents?

Sí i els van portar a comissaria, però es van escapar tots en cinc minuts.

Sempre per droga?

La presència de la droga és absoluta. Els joves amb els què jo parlo sempre tenen el problema de la droga. A vegades els podem desintoxicar en centres especials.

Només a vegades?

Normalment és picar pedra i el carrer és ple de drogoaddictes, els «tecolines», que roben el que sigui per pagar-se la droga.

Fa por.

L’última moda és passar el braç pel  forat d’una tanca amb diners a la mà. A l’altre costat, algú que tu no veus, t’agafa els diners i t’injecta una dosi directament al braç amb la xeringa.

Ha parlat de segrestos.

Una plaga. Un coordinador d’una escola em va dir un dia que en aquell moment tres pares d’alumnes estaven segrestats. Sovint desapareixen i no se’n sap mai més res.

Viviu l’immigració il·legal als Estats Units?

Cada dia i és un drama.

M’ho explica?

Un noi que va ser a casa nostra ho va intentar set cops. Passava la frontera, l’enxampaven i el tornaven a Mèxic. Un cop va passar dos dies amagat a un barranc al mig del desert, sense menjar ni beure, fins que uns policies li van robar tot el que duia. Encara va estar de sort que no el matessin.

Val la pena jugar-se-la tant?

A vegades sí. Avui aquell noi viu amb uns parents prop de Los Angeles i se’n va sortint.

…per ara i sense papers

Jueves que viene, 5 de mayo, a las 20:45, el Auditorio de la Puríssima de Sabadell abrirá sus puertas para acoger una conferencia de Antoni Pinya y de la mexicana Rosa María Ortiz, coordinadora de una de las trece Escuelas de Tareas Calasanz, la suya sin luz ni agua corriente, que hay en la Baja California.

Teniu voluntaris catalans, no?

I un del Vidal i Barraquer.