Una experiència a Sants que prové de Querétaro

El Periódico de Catalunya entrevistó ayer al vicepresidente de MEXCAT, Albert Torras, y durante la entrevista se hizo referencia a una experiencia de rutas históricas que realiza en el barrio de Sants y que está inspirada en las rutas de misterios y leyendas en los pueblos Mágicos de México, como por ejemplo Querétaro y San Miguel de Allende.

"La paraula clau és Sants; perquè és en aquest barri on Albert es va criar, per descomptat on va estudiar i on continua vivint ara, que té 30 anys; és la paraula clau perquè gairebé tot el que fa té a veure amb aquest barri, i perquè sap més que ningú, probablement, i segur que més que la majoria, del seu passat. Això, la història de Sants, ocupa, diguem-ne, una porció gran de la seva vida, però no tota; contràriament no tindria temps per fer tota la resta.

-La història de Sants. Però no és historiador, vostè, ¿oi?

-Doncs no. Jo vaig estudiar Periodisme, però la història m'ha agradat des de petit. ¿Sap què feia? Els arbres genealògics de les famílies reials. Mirant on començava tot.

-Anem al gra. Expliqui'm com va començar a escriure sobre Sants.

-Miri, això va començar perquè jo formava part d'una coral... de fet, encara en formo part. La Societat Coral La Floresta, es diu.

-¿En sap de música?

-Bé, una mica: abans de la universitat havia fet estudis musicals. De fet, va ser per això que em vaig apuntar a la coral. Per no deixar-ho perdre.

-D'acord. ¿I?

-Fa tres anys la coral va complir 130 anys, i a mi... doncs sí: vaig pensar que havíem de fer un llibre. Explicar-ne la història. I així vaig començar.

-¿Van venir més llibres?

-Sí. Misteris i llegendes de Sants, Hostafrancs i La Bordeta va ser el següent. De fet, va ser llavors que se'm va acudir això de les rutes històriques. Pel barri. Vaig anar al centre cívic, a ells els va agradar... i aquí em té.

-¿Aquí em té?

-Sí, ho continuo fent, de fet faig diverses rutes, vaig començar amb la de llegendes i ara en faig una dotzena. Rutes temàtiques. La veritat és que la idea la vaig copiar en part de Querétaro, a Mèxic, on això ho tenen molt desenvolupat, fan rutes professionals, amb vestits d'època i tot. És clar, jo ni tinc la infraestructura ni tinc els carrers de Querétaro, però faig el que puc per transportar la gent. Que és del que es tracta.

Seguir llegint l'entrevista a Más Información 

-Expliqui'm una història. De les que explica a les rutes.

-Una història... a veure. Sí. Miri: no sé si ho sap, però durant molt temps Sants va ser el barri dels curanderos. De fet, hi ha una dita que és: «Esguerrats, cap a Sants», perquè tots hi anaven perquè els curessin. Per cert, recordi'm que li expliqui una cosa després.

-L'hi recordaré. Continuï.

-Bé. Doncs a vegades explico la història de Nicasio, que més que curandero era un xarlatà. El cas és que Nicasio, un dia, va convocar tots els esguerrats de Barcelona amb la promesa de curar-los, i quan hi eren tots els va tirar aigua beneïda i els va dir: «Aixequeu-vos». I tots, és clar, van caure. El cas és que a Nicasio el va perseguir la policia, va haver d'exiliar-se... i aquesta és la història.

-M'agrada. Digui'm, ¿què havia de recordar-li?

-Ah. Sí. Era per allò de la dita. No, només volia explicar-li que aquest és un altre llibre que he escrit. Un de dites.

-Dites de Sants. Només de Sants.

-Sí. És petit.

-És el cronista del barri.

-¿Cronista? Doncs sí, crec que sí, en certa manera.

-Bé, ara parlem d'aquestes altres coses per a les quals encara li queda temps. Perquè diria que no viu ni de les rutes ni dels llibres, ¿oi?

-No, i ara, tots aquests llibres... per cert, en tinc un altre de la festa major de Sants... Aquests llibres s'editen gràcies a les associacions del barri, i de fet es venen bàsicament al barri. I amb les rutes no, tampoc. No, a veure, tinc una feina a Consum Català, i tinc, a més, amb un soci, una botiga d'informàtica. Allà faig cursos a la gent gran.

-Ja. Digui'm que no li queda temps per a res.

-No, encara me'n queda. De fet, també col·laboro a l'Associació Cultural Mexicana Catalana.

-És la segona vegada que parlem de Mèxic.

-La meva parella és d'allà.

-Ah. Bé. Ara sí. Tanquem dient que no li queda temps per a res més.

-No, encara hi ha una cosa.

-Què diu ara.

-Col·lecciono art. Pintures, sobretot. I, sobretot, pintors catalans contemporanis. I no, abans que m'ho pregunti, no em sobren els diners. Però és el meu únic capritx, l'únic en què gasto, i a més a més s'ha de saber invertir. De fet, ni tan sols tinc prou parets al pis, i tinc pintures que estan al darrere del sofà. Un Mariscal, per exemple. Però que el Mariscal no se n'assabenti...