A propòsit del Ballet de Monterrey

Article de Josep Maria Escribano, al Diari d'Andorra

“La inspiració que necessito és la trucada d’un productor”, confessava sense embuts Cole Porter, el compositor nord-americà de delicioses cançons i de comèdies musicals d’èxit.

El que deia és que, si ningú no et fa un encàrrec, difícilment escrius o compons. Almenys en això m’assemblo en ell; si no m’empenyen a escriure, no ho faig, tot i que m’agradi molt. Arran de la vinguda del Ballet de Monterrey (BdM) a Andorra, crec, però, que val la pena posar-se davant de l’ordinador i intentar parlar de dansa i dels seus protagonistes. Els lectors –si és que els tinc– diran si realment l’ha valgut o no.

El Ballet de Monterrey arribarà el dia 18 a Andorra la Vella per trepitjar per primera vegada l’escenari del Centre de Congressos, i ens proposarà un programa amb peces clàssiques i d’altres més modernes amb el segell inconfusible del seu imaginatiu director artístic, d’origen cubà, Luis Serrano. En el seu debut a Europa, la prestigiosa companyia mexicana vol fer-nos conèixer el ballet que es fa actualment al seu país, que obeeix els cànons acadèmics del rigor i la disciplina a l’estil, tant de les millors companyies nord-americanes com del vell continent. Al mateix temps el BdM incorpora noves tendències sense ser d’avantguarda. Quan dic vell continent ho faig apel·lant el ballet nascut a l’Europa del segle XVIII, concretament al París de Lluís XIV –gran amant de la dansa– que fundaria l’Acadèmia Nacional de la Dansa, de la qual en sortirien els primers ballarins professionals amb el francès com a llengua vehicular del ballet, emprat encara avui a tot arreu.

Seguir llegint a Más Información

Tampoc pretenc rebobinar tant en el temps, sinó partir del segle següent, és a dir, del XIX, per referir-me a Marius Petipa i a Sant Petersburg, la gran capital dels tsars on el marsellès va treballar durant 60 anys i on va coreografiar els tres grans títols romàntics d’un dels més grans compositors de tots els temps: Piotr I. Txaikowski, el mestre que el 5 de maig del 1897, dirigint la Symphony Society, inauguraria el celebèrrim Carnegie Hall aixecat pel multimilionari Andrew Carnegie, situat a la cantonada del carrer 57 amb la setena avinguda de la ciutat dels gratacels.

No s’ha d’oblidar, però, que Petipa havia passat per Espanya, on va viure tres anys treballant al Teatro del Circo de Madrid; aquesta estada influiria decisivament en totes les seves creacions, particularment a Don Quixot i Paquita. Amb aquesta última, va debutar al Sant Petersburg del reputat Marinski, el teatre de tantes estrenes memorables. I és que en totes les altres obres de Petipa hi ha danses i balls espanyols, és el cas d’El Llac dels Cignes, La Bella Dorment, El Trencanous o Raymonda.

La irrupció del llegendari empresari rus Sergei Diaghilev, artífex dels Ballets Russos, seria sense cap mena de dubte, el revulsiu que propulsaria el ballet al primer pla de l’art i la cultura. Les contribucions coreogràfiques d’un Fokine, un Lifar o un Nijinski, col·laborant estretament amb tots els grans artistes del moment –molts dels quals residents a París– serien essencials pel desenvolupament de la dansa i els seus lligams amb la resta de les manifestacions artístiques. És natural que, amb tal suma de talents, el ballet esdevingués un art fascinant i universal.

L’any 1913, amb l’estrena de La Consagració de la Primavera d’Igor Stravinski, esclata l’escàndol: música i ballet començaran una nova etapa. Al Teatre dels Camps Elisis de l’avinguda Montaigne de París encara hi ressona el terrabastall d’aquell dijous 29 de maig, on el públic que omplia el pati de butaques llençava de tot d’alt l’escenari; es produïen picabaralles i algú rebia més d’un mastegot. El venerat Camile Saint-Saens abandonaria la sala, indignat des dels primers compassos. Coco Chanel, Picasso i Jean Cocteau estaven entre els nombrosos convidats que es transformaven automàticament en detractors i defensors de la partitura. Mentrestant, Diaghilev, tot encenent i apagant els llums de la sala, es fregava les mans tot satisfet, pensant que l’aldarull el beneficiaria reportant-li un gran impacte mediàtic. Ja en els assajos van haver-hi incidents que pronosticaven un ferotge “camp de batalla”. L’extravagant, però portentós Nijinski també en va ser responsable; ell n’era el coreògraf. El soroll dels cridaners no deixava sentir la música. Pierre Monteux ho observava impassible mentre seguia conduint l’orquestra. El propi Stravsinki va haver de refugiar-se darrere les bambolines. Malgrat l’enrenou, Debussy i Ravel, assenyalarien Igor Stravinski com el compositor que, a partir d’aquell moment, ocuparia el tron del regne musical d’Occident.

Mesos més tard d’aquell tumultuós, però en certa manera gloriós episodi, Diaghilev i Nijinski partirien peres, més per raons freudianes o de despit, que no pas per desavinences professionals. Poc després, tristament, esclataria la devastadora Gran Guerra que dinamitaria els darrers bastions feudals d’Europa. Sense el convulsiu esdeveniment de París, però, difícilment haurien sorgit els coreògrafs genuïnament americans i potser tampoc hauria aterrat als EUA qui seria cridat a ser el seu gran referent del gènere: George Balanchine, excol·laborador de Diaghilev. Amb el suport de filàntrops i mecenes com Lincoln Kirstein, Balanchine apostaria decididament per crear L’Escola de Ballet dels Estats Units i el New York City Ballet, avui amb seu al Lincoln Center, just al costat del Metropolitan Opera House. I del rus Balanchine a Jerome Robbins passant per Martha Graham, Lester Horton, Paul Taylor, Merce Cunningham, Alvin Ailey, Twyla Tharp, el mexicà José Limón, Jennifer Muller, John Neumeyer i molts més. Sorprenentment, Isadora Duncan ho va fer al revés, va deixar els Estats Units per establir-se a Europa igual que John Neumayer, l’actual director de l’aclamat Ballet d’Hamburg.

Aquest article ha estat redactat amb la sana intenció de seduir i engrescar aquell públic que encara no estigui ben bé decidit a venir a veure el magnífic Ballet de Monterrey. Tant de bo que ho hagi, més o menys, aconseguit. La cita és el divendres 18, a les 21.30, al Centre de Congressos de la capital.