Vaig anar a Mèxic i vaig entrar en un mural: vaig baixar per unes escales metàl·liques i m’hi vaig endinsar. Estava amb la meva amiga Alejandra que em va dir: entra tu primera. I jo vaig posar un peu sense mirar a baix i vaig baixar i baixar i baixar fins que de cop era en una cisterna d’aigua que semblava una peixera que semblava un somni que semblava un dibuix impossible. L’havia pintada el muralista mexicà Diego Rivera cap el 1950 per a rebre, vessar i distribuir un 30 per cent de l’aigua que arribava a la Ciutat de Mèxic: l’aigua del Riu Lerma, que neix a l’Estat de Mèxic. La perifèria. El caos. Perquè dins no és així: Mèxic capital és un lloc simètric. El caos a la ciutat no es nota com un embut d’asfíxia perquè aquí l’art és un espai endreçat. O hauria de dir: Que endreça. Un espai gairebé bonic. Gairebé plàcid. Emocionalment real, cruel, etern.
De fet podríem, qualsevol de nosaltres, aturar-nos en qualsevol racó d’aquesta Ciutat Espai Temps i observar l’ordre, la vocació inevitable de l’univers de posar-nos en prestatges, la pau inimaginable al damunt de la qual s’hi està la Terra. El Bressol. La construcció constant i imprescindible que ens fa fer, tota l’estona, qui som. Des de qualsevol perspectiva. Per això vaig anar a visitar la cisterna de Diego Rivera. Perquè aquí l’ordre que rep i l’ordre que expulsa no té cap filtre. I a més està protegit per un déu que té la capacitat d’englobar-ho tot: Tlaloc. I Tlaloc, aquí, en aquesta ciutat que l’art endreça i en aquesta cisterna on vaig ser, és el Déu de la pluja i la fertilitat humanes de la religió mexicana. Representa l’aigua que toca la Terra i que es contraposa a la serp emplomada: l’aigual del cel. Per tal d’evitar les sèquies en els cultius, els mexiques sacrificaven nens en el seu honor durant el primer mes de l’any –d’un calendari diferent, un altre: igualment simètric. El nom de Tlaloc deriva de tlali (terra) i octli (nèctar, pulque). I fa referència al nèctar de la terra: a l’aigua quan entra en contacte amb el món quan el penetra. L’aigua que tots nosaltres ja hem deduït que no és la mateixa aigua que és aquí: la dels rius o els llacs, que en nàhuatl és l’aigua de la Deesa Chalchihuitlicue: falda de jade. Tlaloc no. Tlaloc és més. Tlaloc és moviment entre el cel i la terra, és contacte, construcció, continuïtat, amor. És un dels déus més importants de l’altiplà, un dels més representats, uns dels més antics. I sigui on sigui, sempre, mostra el seus millors atributs de Déu Fantàstic i Estimat: llargavistes de serps enllaçades amb ullals, un llavi superior prominent que representa l’entrada a l’inframón, rostre negre o blau o verd: que correspon als tres colors de l’aigua, una llança d’or amb forma de serp d’on en surten llamps i trons i un vestit amb taques que representen les gotes. I avui, com ahir, Tlaloc és un déu brutal i adorat en moltes comunitats indígenes. Per amor, per por, per saviesa. Perquè a més de l’aigua de la qual en surten les llavors, Tlaloc és també la llum dels llamps i el so ensordidor dels trons, el responsable de les granissades, les inundacions, les sèquies i les gelades. La mort de la naturalesa. El seu risc. El nostre. Tal i com ens passa a la Ciutat de Mèxic.
I tal i com passa en el nostre cos: que és ple de vida i necessita encaixar amb sí mateix en alguna banda. La nostra estabilitat i la nostra fermesa també obeeixen a la necessitat d’algun tipus de simetria al damunt de la qual dipositar el caos.
Baixo, crida la meva amiga Alejandra des del cel.
Baixa, faig jo.
I l’espero amb la mirada alçada. Com si de sobte l’Alejandra i jo haguéssim fet el mateix recorregut que fa Tlaloc: del món, la perifèria, fins la Terra. Fins la nostra llavor. De la perifèria a l’art, a l’ordre, a la pau inevitable damunt de la qual vivim.
Baixa, li crido a la meva amiga Alejandra amb entusiasme. I ella posa un peu al darrere de l’altre i baixa per una escala metàl·lica que entra en la terra, s’hi endinsa: I s’acosta a la llavor de tot, ha tocat l’aigua.
Aquí neix l’ordre, xiuxiuejo mentre l’Alejandra no em sent. Aquí neix l’ordre que nosaltres confonem amb prestatges i amb calaixos i amb processos mentals que no som capaços d’entendre però sí de fer servir. Aquest és l’ordre de les coses!, dic en veu alta sense adonar-me’n. És art, fa l’Alejandra. Això és exactament el que estava dient: que som en l’art. Que quan més gran és una ciutat més ordre involuntari crea, que quan més lluny tenim al cos més busquem en el nostre interior el bressol on ens van dipositar quan vam néixer. Som així, sospiro. Som exactament així: anem i tornem sempre a guardar-nos en aquesta bellesa que ens sembla plàcida i ens sembla segura i ens sembla incomprensible però que alhora, inevitablement, confonem amb el millor que podem fer amb nosaltres mateixos. Això: art, riu l’Alejandra. I jo provo de buscar la primera pinzellada, la primera esquerda que es va obrir per fer-ne un forat i llavors un túnel i després revestir-ho tot amb unes canonades immenses de color granat que semblen un pinyol descarnat i que ens fa pensar que nosaltres, tots nosaltres, si ens ho proposéssim sabríem nedar. I fins i tot volar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario