Hemos encontrado este interesante reportaje escrito en el último número de la revista de la Unió de Religiosos de Catalunya, por la Hermanita Rosalia, desde México, al respecto de las migraciones internas que pasan por México. Os recomendamos su lectura
Des dels inicis de la humanitat, homes i dones s’han desplaçat dels seus llocs d’origen amb el desig de buscar una vida millor per a ells i les seves famílies. Però actualment el fenomen migratori revesteix condicions dramàtiques. A Mèxic, els pagesos i els indígenes van començar a emigrar cap a la ciutat de Mèxic D.F. i a les grans ciutats, davant de l’impossibilitat de continuar vivent al camp a mesura que la família augmentava, les terres per falta de pluja no donaven collites i no hi havia cap possibilitat de trobar una feina. Però amb el temps aquesta migració interna emprengué el viatge cap a Estats Units, on en una hora guanyaven l’equivalent a un dia de treball a Mèxic.
Seguir llegint a Más Información
Pels voltants dels anys 60, es va donar el fenomen dels “braceros”, mexicans que anaven a Estats Units amb un contracte temporal. Des d’aleshores, la migració als Estats Units va començar a augmentar, ja que els salaris baixos només permetien la supervivència, però no donaven per construir una casa, donar estudis als fills, atendre la salut, etc. Els primers que van marxar van poder obtenir els documents de residents i això els permet de tornar cada any per veure la família i de participar en la festa del seu poble; cosa que, des del punt de vista cultural, és molt important. Però els que van marxar més tard s’enfronten amb el problema del retorn, que cada cop resulta més difícil i més costós, cosa que fa que tardin més a poder tornar o que no tornin.
És cert que la migració aporta un benefici econòmic a les famílies que viuen amb les remeses que mensualment envien els emigrants. És molt significatiu veure com els primers diners que envien després de pagar el préstec del viatge és per a construir la casa, ja que tenir casa pròpia dóna seguretat. A vegades aquestes cases es venen abans de ser acabades perquè la família decideix quedar-se als Estats Units. Però la major part marxen només per un temps, amb l’objectiu d’aplegar diners per a un fi determinat: construir la casa, comprar una camioneta, muntar un negoci, etc. Si bé és cert que la migració ha aportat un benestar econòmic, també té molts inconvenients, com, per exemple, la desintegració familiar, ja que molts arriben a formar dues famílies, una als Estats Units i una altra a Mèxic. Moltes dones es queden soles amb la responsabilitat de l’educació dels fills. També ha augmentat molt el percentatge de contagi amb el VIH, ja que les dones són contagiades pels marits quan tornen. I també hi ha una pèrdua de valors culturals i religiosos: molts, en tornar, menyspreen la seva pròpia llengua i cultura. Actualment es calcula que hi ha 20 milions de mexicans als Estats Units.
Pel que fa als migrants d’Amèrica Central, la major part són hondurenys, però també arriben d’El Salvador, Guatemala i Nicaragua. Ells ho tenen més difícil, perquè, encara que arriben a Guatemala amb facilitat, han de creuar la frontera Guatemala – Mèxic i després travessar tot Mèxic fins a arribar a la frontera dels Estats Units.
Fa uns anys, en travessar Mèxic, només calia amagar-se de la policia migratòria, que eren els únics que els podien detenir, però, actualment, han d’enfrontar gran quantitat de bandes delictives que estan d’acord amb la policia i que fan perillós el camí.
La travessa del riu Suchiate que separa Guatemala de Mèxic es fa sobre unes llantes. Allà troben el primer obstacle amb la presència de les “maras”, bandes que els prenen les seves pertinences. Tots procuren arribar a Arriaga, població de l’estat de Chiapas, d’on surt el tren que els condueix cap al nord a través del territori mexicà. Es tracta d’un tren de càrrega que només poden abordar quan està en marxa, ja que els empleats dels ferrocarrils no els en permeten l’accés a les estacions. I aquest és un altre factor de risc, ja que molts cauen i queden mutilats o fins i tot troben la mort. Quan el tren arriba a un lloc i para, aprofiten per baixar i buscar quelcom per menjar, descansar i esperar que passi un altre tren.
Durant el trajecte son víctimes dels atacs dels coiots, d’assalts, d’extorsions, cops, segrests, violacions, etc. En certs punts hi ha les bandes que els segresten, els porten a cases de seguretat on els torturen i colpegen fins que els donen el telèfon de la seva família, a qui demanaran un rescat. Si algú no té diners, l’obliguen a treballar amb ells i segrestar els seus propis germans. Un noi em deia: “El que més em dol és que els que em van segrestar són del meu propi país”.
Als que viatgen en camió, els fan baixar en els controls de la policia per prendre’ls els diners que porten. Fa uns anys es va donar el cas d’una dona centreamericana que anava als Estats Units a visitar els seus fills. A la frontera va declarar que duia 2.000 dòlars. Durant la nit la van baixar en un control, li van prendre els diners i la van matar. Fa poc van fer baixar tot un grup que viatjava en tren, van separar les dones dels homes i les van violar.
Davant d’aquesta realitat la població mexicana ha anat prenent consciència del problema i tracta d’ajudar-los de diferents maneres. La gent que els veu passar mira d’oferir-los menjar, beguda i, si és necessari, atenció mèdica. Tots saben que, de fet, només el gest d’oferir-los un got d’aigua ja està penat per la llei, però ho continuen fent. Una senyora, a l’estat de Veracruz, prepara una mica de menjar i un refresc en bosses de plàstic i, quan passa el tren, els tira les bosses. Una altra senyora, quan baixaven del tren, els portava a casa, els donava menjar i els acompanyava al metge si tenien algun problema de salut. Però un dia la policia la va detenir acusant-la de tràfic de persones i es va estar dos anys a la presó, fins que un Centre de Drets Humans va tenir coneixement del cas i la va defensar demostrant que el que ella havia realitzat eren tasques d’ajuda humanitària.
Tant l’Església com la societat civil, i amb el desig de respondre a les necessitats del immigrants, van establir refugis de nord a sud del país i prop de les fronteres, i estic col·laborant en un d’ells. Els explicaré la seva història... La gent que viu a prop de les vies del tren va adonar-se de les necessitats dels immigrants, ja que els veien passar cada dia, i van començar a dur-los menjar. Però el nombre va anar augmentant, i va fer-se necessari un local on preparar els aliments. Van parlar amb el rector d’aquell lloc, que els va oferir una caseta que pertanyia a la parròquia. La casa tenia una cuina petitona, una sala gran i tres habitacions més. El desembre passat, l’ajuntament va oferir de fer una ampliació i van construir una cuina més gran, un menjador i dos banys, doncs fins llavors no hi havia lloc per rentar-se. També van regalar unes lliteres, que van augmentar el nombre de llits. Una comunitat religiosa va oferir flassades. Allí es poden quedar 24 hores, se’ls ofereix esmorzar, dinar i sopar, bany, possibilitat de rentar-se la roba, atenció mèdica, roba i espardenyes quan n’hi ha, que és el que més sol·liciten, perquè arriben amb les espardenyes rebentades. Els refugis es mantenen gràcies al recolzament de la població on es troba el refugi, i també amb donacions de diferents procedències: Caritas, les diòcesis, les parròquies, els supermercats, les empreses, etc. Actualment rebem fruita i verdura d’un supermercat, però fins fa poc el menú era sempre el mateix: sopa d’arròs o de pasta, mongetes seques i “tortilla”. Es calcula que passen pel refugi al voltant de 2.000 migrants per setmana. En altres llocs parlen de 5.000.
L’edat dels migrants oscil·la entre els 15 i els 60 anys i la major part són homes, encara que també passen algunes dones. M’impressiona la seva força vital per continuar el camí malgrat tantes dificultats. També n’hi ha que se senten abandonats quan els neguen l’ajuda promesa i emprenen el camí de retorn a casa. Darrerament, davant les dificultats que es troben, alguns opten per buscar feina i quedarse en algun lloc del territori mexicà. També estan tornant molts, uns perquè son deportats i altres perquè amb la crisi actual tenen menys feina, i com que la vida està més cara, ja no els convé quedar-se. Molts dels que tornen, vistes les dificultats del viatge, decideixen lliurar-se a Migració, uns ho fan directament, altres a través de la Comissió Nacional de Drets Humans. El que m’ha impactat en molts dels que passen és la seva fe. A través del que comparteixen, es pot sentir que han emprès aquest viatge posant tota la confiança en Déu, i al llarg del camí viuen l’experiència de sentir-se acompanyats i protegits per Ell.
El Déu que va escoltar el clam del poble d’Israel quan vivia sota l’opressió dels egipcis segueix escoltant avui el clam dels migrants que l’imploren. Diuen que un dels negocis més lucratius és l’explotació de persones, potser per això és tan difícil aconseguir un acord migratori entre Mèxic i Estats Units, perquè es veurien afectats molts interessos. Malgrat tot, seguim creient que un altre món és possible. Però, serem nosaltres capaços de construir-lo?
Germaneta Rosalía
No hay comentarios:
Publicar un comentario