Héctor Barajas: «Al desdoblegar una foto del Guggenheim... hi havia un robot»

Entrevista de Mauricio Bernal al cambrer, dissenyador gràfic i fotògraf de Guadalajara (Mèxic) Héctor Barajas, avui a El Periódico. Clica aquí para leerla en castellano

-¿Jo vaig dir això?
-Tal qual.

-¿De debò? Bé, seguim.
-Bé. «Al restaurant hi ha uns 60 clients habituals, gent que treballa a la zona i que solen menjar aquí, i la majoria saben que sóc fotògraf i que aquestes fotos són meves. I després hi ha els que no són habituals, entre els quals n'hi ha bastants que efectivament es queden mirant les fotos, o una d'elles, i pregunten: '¿Escolta, i aquesta foto?' I un altre cambrer els diu: '¿La foto? Pregunti-ho a l'autor'. I ells: '¡Ah!, ¿és ell?'».

-¿«Efectivament»?
-¿Com?

-¿He dit «efectivament»?
-Jo diria que sí. Ho tinc aquí anotat. Però si vol ho trec.

Seguir leyendo en Más Información

-Tregui-ho. Millor.
-Està bé. Segueixo. Jo dic: «Sorpresos», i vostè diu: «Sí, la majoria se sorprenen. I alguns fins i tot compren una foto. Però si he de ser sincer, em molesta una mica quan canvien d'actitud. ¿Sap què vull dir? És una cosa subtil. El cambrer no mereix respecte, però el fotògraf, sí. En fi. No hi dono importància». Llavors jo li pregunto...

-¿Això ho deixarà?
-El què.

-Això del respecte.
-¿El molesta? ¿Ho trec?

-No ho sé... Bé, no, no té res de dolent. Deixi-ho.
-Bé. Li pregunto: «Doncs és una sort, ¿oi? Que li deixin penjar les fotos, dic». I vostè diu: «Bé, no és exactament que me les deixin penjar... o sí... Però no és només això. Més ben dit: els amos saben que sóc fotògraf, i un dia van decidir canviar la decoració i em van comprar tres fotos. Tres fotos enormes, com quadros, d'una sèrie que jo vaig batejar L'altra Barcelona i que ja havia exposat a Nova York...». I jo li dic: «¿Nova York?». I vostè diu: «Sí: tenia un galerista a Nova York, un a Mèxic i un altre a Buenos Aires». «Al final no serà tan corrent», li dic. I vostè respon: «Però bé, aquí segueixo, de cambrer... Que no és que renegui de ser-ho...»

-Això queda bé.
-¿Li agrada?

-M'agrada. Segueixi.
-Bé. Jo li pregunto pel seu últim projecte, «el Gugge...», i vostè diu: «Guggetronic, sí. ¿Li agrada?» Llavors jo li pregunto: «¿Què és?». I vostè contesta: «Són superherois. Els superherois del Guggenheim. La història és que un dia vaig viatjar a Bilbao a fer fotos al Guggenheim, i per provar vaig fer el que havia fet en sèries anteriors. Vaig agafar una foto, la vaig desdoblegar... i vaig veure la cara d'un robot». «¿Un robot?», faig jo, i vostè diu: «Sí, miri, un robot», i m'ensenya la foto. I jo: «És veritat...».

-Sí. Me'n recordo d'això.
-Perfecte. Llavors vostè diu: «¿Sap per què són superherois? Perquè són tot el que ja no és l'ésser humà. N'hi ha un que es diu Zorion, que vol dir felicitat, un altre que es diu Gozamen, que és plaer... etcètera. Vaig tractar de parlar amb el Guggen­heim, a veure si els interessava, però mai van respondre». «¿I en un altre lloc?», pregunto jo. I vostè diu: «Sí, anava a exposar en una galeria de Bilbao, però al final no va sortir... No ho sé. M'hauré de buscar la vida. Com sempre». I aquí poso una espècie de paràgraf biogràfic...

-¿Paràgraf biogràfic?
-En tercera persona. Li llegeixo: «Héctor és mexicà, de Guadalajara. Allà, al seu país, va estudiar Disseny Gràfic, cosa que en concret li va servir per acostar-se a la fotografia, i per decidir que en el fons es veia més amb una càmera que dissenyant coses. I després, quan va poder, va emigrar: perquè Mèxic és Mèxic, explica, intenta explicar: per al que té de bo i de dolent». Aquí s'acaba el paràgraf, i vostre entra dient: «D'això fa 10 anys. Llavors vaig venir aquí amb una beca, per estudiar fotografia de cine. En fi, una excusa. Vaig venir, vaig estudiar, se'm va acabar la beca i de sobte em vaig convertir en un sense papers. Així que el més fàcil era ser cambrer».

-Me'n recordo. I aquí va ser quan vostè va dir: «Mentrestant».
-Sí. I vostè respon: «¿Mentrestant? D'això fa 10 anys i aquí segueixo. El que més m'agradaria és viure de la fotografia, però mentrestant m'agrada viure de ser cambrer, entre altres coses perquè em deixa molt de temps lliure. Per a la fotografia, és clar». I ja està. Final de l'entrevista.

-Ah, doncs ja està. Perfecte. Cap problema. ¿Quan surt?
-No ho sé. D'aquí dues setmanes.

-Fantàstic. Només una cosa. ¿Pot posar el nom del restaurant?
-Home, és clar. Mama Café.

-Això. Mama Café. Gràcies