"Tots ens sentim mexicans"

Article d'Andreu Marayo a Público

Andreu Mayayo i Artal (1959) es Catedrático de Historia Contemporanea y Vice-director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals-Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona. Hoy en su último artículo en el diario Público expresa el recuerdo a dos personajes que mediaron para que muchos catalanes pudieran vivir dignamente en México: Lázaro Cárdenas y Manuel Azaña. Lo reproducimos a continuación:

Avui aquest diari commemora el 70è aniversari de la mort de Manuel Azaña amb un llibre imprescindible. Caldria aprofitar també l’avinentesa per retre homenatge públic (i tant de bo institucional) al poble de Mèxic i, molt especialment, al que va ser el seu president, Lázaro Cárdenas. Mentre les democràcies occidentals van negar l’ajut a la República espanyola, primer, i es van rentar les mans amb els exiliats, després, Mèxic va acollir més de 20.000 republicans espanyols i va protegir la figura d’Azaña fins a la seva mort.

L’estiu del 1940, malalt de gravetat, Azaña va fugir de l’ocupació alemanya i es va refugiar a Montauban, dins del territori de la França lliure. Pocs dies després, la Gestapo va detenir el seu cunyat i els seus amics. Centenars de persones van ser detingudes pels nazis, lliurades a Espanya pels col·laboracionistes francesos, i una bona pila (Lluís Companys, Joan Peiró, Julián Zugazagoitia…) van ser afusellades per Franco. Quan Azaña estava sense poder-se moure del llit i acorralat per la policia franquista, va aparèixer l’ambaixador mexicà, Luis Ignacio Rodríguez. Va llogar l’hotel Midi per instal·lar-hi la legació diplomàtica mexicana i va traslladar-hi l’expresident de la República espanyola.

Azaña va poder morir en pau. El mariscal Petain va prohibir que fos enterrat amb la bandera tricolor. L’ambaixador Rodríguez li va respondre sense embuts que la bandera mexicana cobriria el taüt: “Per a nosaltres serà motiu d’orgull i un privilegi; per als republicans espanyols, una esperança, i per a vostès, una lliçó difícil d’empassar”. Ens calen més carrers i monuments dedicats a Lázaro Cárdenas i, per descomptat, a Manuel Azaña.