Inauguración de la exposición de belenes mexicanos y catalanes en el Museu Diocesà de Barcelona. 22 de diciembre de 2010
De izquierda a derecha: el representante de la CAM (Caja de Ahorros del Mediterraneo) co-finanzadora de la exposición , César Cárdenas, presidente de MEXCAT, Pere Joan Figuerola, conservador del Museu Diocesà, Josep Maria Martí Bonet, director del Museu Diocesà y Creu de Sant Jordi de la Generalitat y el representante de l'Associació de Pessebristes de Barcelona.
La Societat Coral la Floresta, la coral en actiu més antiga de Barcelona, amb 132 anys, interpreta nadales catalanes i mexicanes per als congregats en un marc incomparable sota pintures romàniques.
Belén mexicano en latón repujado pintado y enlacado, procedente de Jalisco, cedido por MEXCAT para esta exposición en el Museu Diocesà. Diciembre de 2010
Pessebre cedit per MEXCAT, procedent de Oaxaca, dins d'una carbassa. Sota, altres pessebres mexicans de l'exposició al Museu Diocesà.
A continuación, texto del catálogo de la exposición elaborado por MEXCAT
El Nadal a Mèxic i a Catalunya, vincles indefugibles
El Pessebre. Aquest petit raconet que a casa representa l’escena de la Nativitat, quan ve Nadal. Hom ho celebra amb il•lusió generadora d’un nou cicle que es renova cada desembre i que esdevé, en temps poc proclius a la devoció religiosa, un moment íntim de recolliment familiar, d’amistat, de companyonia i d’amor al pròxim. Una tradició que, a la Catedral de Barcelona es remunta fins al segle IV, essent un dels llocs de l’Imperi Romà més primerencs en acollir aquestes representacions.
Els pessebres a Mèxic, en canvi, són tan antics com l’arribada del colonitzadors a principis del segle XVI. Els evangelitzadors i missioners franciscans foren dels primers que, en la seva vocació de dur la bonanova i el missatge del Nadal, es desplaçaven per les comunitats indígenes amb petits baguls que contenien representacions de la Nativitat i l’Epifania, que els ajudava en la seva tasca evangelitzadora.
Els primers pessebres eren importats de la metròpoli però poc a poc van incorporant característiques pròpies, es fabriquen amb ceràmica de Tonalà, amb fusta... i al segle XVIII comença una etapa de gran difusió sobretot en les classes més riques. El grau d’elaboració és tal que arriben a fabricar-se amb plata de Guanajuato o Taxco.
És precisament al segle XVIII quan a Catalunya els pessebres comencen també a sortir de les esglésies, i apareixen els grans autors de figuretes, veritables escultors en miniatura, reconeguts arreu del món. I poc a poc, a banda i banda de l’Atlàntic, els pessebres van adquirint personalitat pròpia. A Mèxic s’hi incorporen vestimentes del país, es col•loquen dins de carbassetes, hi incorporen els colors lluents i aquell imaginari propi mexicà, a mig camí de les tradicions pre-hispàniques i la religió catòlica. A Catalunya, s’imposa el diorama representat en pessebres, masos i paisatges clarament mediterranis.
Avui, a 2010, quan les comunitats mexicana i catalana es retroben, és per a l’Associació Cultural Mexicano Catalana una sorpresa i una il•lusió descobrir un element, a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona, que esdevé símbol de la trobada cultural entre ambos països. Un caganer –aquest element indissociable i propi del pessebre català– amb la imatge del president mexicà Felipe Calderón, destaca entre un conjunt de figuretes de personatges polítics i dels mitjans de comunicació. Això, que a algun mexicà podria sobtar (i fins i tot molestar), és a ulls dels catalans, un honor. Podem dir-ho clar, és un reconeixement que a hom li dediquin la figureta del caganer.
No és aquesta l’única tradició nadalenca compartida entre Mèxic i Catalunya. Si fem un repàs a Joan Amades o recordem el Nadal dels nostres avis, veurem que, per exemple, en alguns llocs de Catalunya era el Jesuset el que duia els regals, igual que passa en altres pobles de Mèxic. Hi ha també una vinculació imperiosa entre les “Posadas” i els “Pessebres vivents”, representacions respectivament de la recerca de pessebre i de la Nativitat, a banda i banda de l’oceà. Podem esmentar també, sense cap mena de dubtes, els paral•lelismes dels Pastorets amb les “Pastorelas” mexicanes, on els pastors s’encaminen a Betlem a adorar el nen amb l’ajut de l’arcàngel San Miquel i amb Llucifer fent la guitza als pobres pastors. Quan hom veu una “Pastorela” mexicana no pot fer res més que establir un nexe indefugible amb els nostres pastorets de Josep Maria Folch i Torres.
Hi ha un darrer element que agermana el Nadal català i el mexicà. Els catalans ens hem avesat a donar cops de bastó a un tronc, anomenat Tió, al qual com més fort piques més treu regals per a la mainada. Els mexicans, per comptes d’un tronc, tenen una pinyata que la canalla pica i pica també amb un garrot per a que regali llaminadures.
Avui, aquesta exposició del Museu Diocesà de Barcelona torna a acostar el Nadal català i el mexicà a través dels pessebres. Però no és la primera vegada, que el vincle pessebrístic uneix Mèxic i Catalunya. Aquest 17 de desembre del 2010 ha fet exactament 50 anys que s’estrenà El Pessebre, de Pau Casals, a Acapulco (Guerrero, Mèxic). Aquest fet de transcendental importància en la història de la música catalana va representar –entre moltes altres coses- l’explicació als mexicans del nostre país, la nostra tradició, la nostra història i la nostra llengua, en un element tan delicat, íntim i meravellós com és el pessebre. Una tradició compartida. Un vincle que apropa dues comunitats, amb tan passat compartit i amb tan futur encara per recórrer.
